Apadrina l'Orgue


Notes bibliogràfiques per a l’estudi dels orgues de l’església de la  Mare de Déu de la Mercè de Barcelona

 
L’objectiu d’ aquestes  notes és  aportar notícies per tal de conèixer l’història  dels orgues  de la nostra  església i parròquia sense oblidar l’evolució del temple al llarg dels segles: convent, capella, església parroquial i basílica, així com els diferents orgueners, les múltiples reformes dels instruments, les restauracions, els organistes i els músics que hi han passat i han deixat la seva empremta.
 
La primera notícia trobada  referent a orgues i orgueners de l’església  és  que Fra Pau Rosselló, religiós de l’orde de Predicadors, resident al convent de Santa Caterina, el dia 12 de novembre de 1482 reclama dotze lliures barcelonines a compte d’un “organet” fet per a l’església del convent de la Mare de Déu de la Mercè.

Anys més tard, Joan Ferrando (actiu entre 1507 i  1519), mestre d’orgues natural de Girona, en construeix un altre al 1510. (Madurell)

Situats ja al segle XVII i - segons l’historiador Louis Ausseil - és que  Josep Boscà de Seringena (1698-1757), procedent d’una família de la Cerdanya,   va acabar un orgue a l’església de la Mercè  al 1757.

Bonastre diu que a  Josep Boscà i Llorens (1734-1764), fill de Josep Boscà de Seringena s’atribueix la factura d’un nou orgue  al  1759.

En tot cas, es fa difícil admetre l’atribució de dos orgues a dos membres de la mateixa família,  acabats amb dos anys d’interval.

Alguns historiadors diuen  que  a la mateixa època es demana la intervenció   de  Jean-Pierre Cavaillé,  orguener  nascut a la regió de Gaillac (França) al 1743.  Aquest  havia après  l’ofici amb el seu oncle Joseph  amb qui  treballa   a la regió del Llenguadoc i Rosselló.

La família  Cavaillé
 
 
Jean-Pierre Cavaillé (1743 – 1808)

Jean-Pierre Cavaillé  ve a Barcelona  cap al 1755  amb la finalitat de construir  els orgues de les esglésies de la Mercè i del convent de santa Caterina. (Datos históricos de la casa A.Cavaillé-Coll).

Sembla que va construir el de la Mercè al 1765.  Aquesta hipòtesi és difícil de creure, ja que el temple s’enderroca aquest mateix any i tampoc s’ha trobat documentació que ho confirmi.

Acabats els orgues, es casa a Santa Maria del Mar al 1767, amb Maria Francisca Coll, filla d’un fabricant de sedes.

Torna a França on segueix construint  nombrosos orgues a la regió del Llenguadoc-Rosselló, on  neix el seu fill  Dominique al 1771.

Morta l’esposa Maria Francisca Coll  al 1780, Jean-Pierre contrau segones núpcies amb  Marguerite Fabry. La família Cavaillé-Coll va i ve de França a Espanya segons les circumstàncies polítiques i socials d’ambdós països.  Al 1778 els Cavaillé  vénen a viure a Catalunya i,  al 1789, fugint de la Revolució a França, s’estableixen a Barcelona on mantenen molt bones relacions amb els parents de la difunta Maria Francisca Coll.

Pensionat el 1794 per la Reial Junta de Comerç de Barcelona, l’any 1796 restaura l’orgue de Santa Maria [del Mar] i al 1798, el de la nova església de la Mercè. (Curet, p. 180).

 
Dominique-Hyacinthe Cavaillé-Coll  (Tolosa de Llenguadoc, 1771- París 1862) 

Dominique, qui aprèn ràpid l’ofici, treballa amb el seu pare i amb el seu germà Pere (Baldelló) , i  construeixen  diversos orgues  a Catalunya i a França: el de la col·legiata de Puigcerdà (1789),  el de Sant Joan de les Abadesses,  de Vic (1798), de Castelló d’Empúries,  de Tortosa.  A  Barcelona, els de “caràcter monumental” de Santa Maria del Mar (1796- inaugurat al 1797) i el de la Mercè cap al 1800.(Ausseil; Baldelló).

Cap al 1806 la família retorna a França on  segueix  la professió amb notable èxit.  En aquesta data  Jean-Pierre Cavaillé pressuposta l’orgue de la catedral de Lleida. A la mort de Jean-Pierre al 1808, Dominique continúa l’execució   fins  l’acabament d’aquesta obra al 1830. També hem llegit que va ser Aristides qui – als 18 anys -  va acabar aquesta feina. (Datos históricos de la casa A.Cavaillé-Coll. Orgue destruit a la Guerra Civil).

Dominique es casa amb Jeanne Autard al 1810 i viu a Montpeller, on neix al 1811 el seu fill Aristide. Continua treballant a la regió de Tolosa del Llenguadoc,  on fa l’orgue de la col·legiata de Saint-Gaudens, l’únic orgue d’aquest mestre  conservat en bon estat  i declarat “Monument historique”.  Al 1833  la família Cavaillé-Coll al complert s’instal·la a París on continua amb èxit la tradició familiar amb una empresa de fabricació d’orgues.
 
 
Aristide Cavaillé-Coll  (1811-1899).

Aristide Cavaillé-Coll serà un dels millors i més prolífics orgueners del segle XIX, figura de l’orgue romàntic, qui influeix en l’obra d’ Aquilino Amezúa.

  
Joan Puig (segle XIX) és un mestre orguener establert a Barcelona a mitjans del segle dinou, i  intervé en la construcció d’un orgue de Santa Maria del Mar al 1854.

Al 1875, l’Obra de la Mercè acordà de procedir a la renovació de l’orgue i ho va encarregar a Joan Puig, qui va renovar la part fonamental de l’instrument augmentant-lo amb flautats de major potencia, hi col·locaren els registres d’ornamentació, etc. Pel març del 1876 s’esdevingué la prova oficial i hi actuaren els organistes Pardàs i Candi.(Cowley, p. 140. Es refereix als músics i organistes Primitiu Pardàs i Font , 1828-1897, i Càndid Candi i Casanovas, 1844-1911)
 
  
Aquilino Amezúa y Jáuregui (1847-1912) pertany a una família d’orgueners bascs,  i estableix taller a Barcelona  entre  els anys 1882-1884, on  construeix diversos orgues, el més important dels quals és el del  Palau de Belles Arts de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Fa l’orgue del Palau Güell, de  les esglésies de Santa Anna al 1877, de Betlem al 1881,  de les Saleses al 1881, de Sant Vicens de Sarrià al 1893, de l’església dels Jesuïtes del carrer de Casp al 1892,  el del monestir de Montserrat al 1896, i de la Parròquia de la Mare de Déu de la Mercè al 1893 . Fora de Barcelona és obra seva  el del monestir de Ripoll al 1893.

Aquilino Amezúa, seguint el camí iniciat per Aristide Cavaillé-Coll,  és l’ introductor a Espanya de l’orgue romàntic, i és  mestre de Gaietà Estadella i Soler  i de Pau Xuclà i Camprubí, ambdós interventors en els orgues de la Mercè, als quals transmet la tradició de l’orgue romàntic d’origen francès.

Pau Xuclà i Camprubí (1868-1953) és fill d’una família que va fundar la casa “Órganos de Pablo Xuclà” al carrer Laforja 26 de Barcelona, al 1860.

El seu pare – Marian Xuclà- es va casar amb Mònica Camprubí i van tenir dos fills: la Dolors, que es va casar amb l’orguener Estadella, i Pau, que mor al 1953.
Fou deixeble d’Amezúa i constructor de nombrosos orgues a Barcelona: de les esglésies de Pompeia, Betlem, Sant Josep de Gràcia, Santa Mònica, Sant Josep de la Muntanya, Sant Felip Neri, col·legi Condal (La Salle).
 

Lorgue al 1917.
Fotografia Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Treballa també a Espanya i a l’estranger. A més, reforma orgues importants, com el construït per Amezúa pel Palau de Belles Arts de Barcelona, els de Morella, Vic, i la catedral de Barcelona. Pau Xuclà  construeix un nou orgue per a la Mercè, dotat amb màquina Baker, que es beneeix al 1915.
 
 
Els orgues del segle XX
 
 

 
 



















El cor i l’orgue al 1920                                                                                                                                      El cor i l’orgue al 1934
 
 
 
…  a la Guerra Civil es van cremar dos orgues a la Mercè. (Orgues i harmòniums destruïts durant la Guerra Civil a les parròquies de la Diòcesi de Barcelona).


 
 


El cor de la basílica després del juliol de 1936. Fotografia  Institut  Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
 
A moltes de les grans esglésies i catedrals hi havia més d’un orgue. Els grans o monumentals, ,  també dits orgues majors, que es complementaven amb altres de més  petits situats en capelles on es celebraven funcions religioses pròpies.

Pensem que la Mercè  només hi havia l’orgue major i que la resta (el de la capella de la Soledat o el del cambril) eren orgues transportables, algún dels quals podia haver estat destruït. Després de la Guerra Civil  els orgueners barcelonins de més prestigi eren en Pau Xuclà i Gaietà Estadella, que havien treballat als tallers d’Amezúa i foren condeixebles de Lope Alberdi.

Gaietà Estadella i Soler (1877-1944) 

Deixeble d’Amezúa, s’instal·là pel seu compte i fundà la seva pròpia casa constructora al carrer Martínez de la Rosa (abans anomenat carrer de l’Estrella, a Gràcia) nº 58. El local i el taller  va vendre-l’hi l’orguener italià Francesco Teppati, col·laborador de Juan Amezúa, pare d’Aquilino.

Els orgues que va construir Estadella són d’estil  sinfònic i de bona qualitat. Malauradament, però,  la major part destruits durant la Guerra Civil.

Es va casar amb Dolors Xuclà i Camprubí (1882-1952) la qual, en quedar vídua, va cremar i destruir tota la documentació i papers relatius a l’activitat del seu espòs. Per aquesta raó és difícil documentar la trajectòria i activitat d’Estadella.(Cowley)

Cowley divideix els orgues d’Estadella en dues etapes  segons l’estil i les característiques : els anteriors a 1925 - més innovadors i de més qualitat-  i els posteriors  fins la seva mort. Aquest autor  defineix les característiques  dels seus orgues: “… les dimensions d’un orgue normal d’Estadella eren més aviat reduïdes, entre 16 registres i 24 registres, amb dos teclats manuals i pedalier com a norma.

Tots els instruments de la segona etapa cauen dins d’aquests paràmetres… el de Santa Maria de Mataró  queda intacte com a testimoniatge a l’escola romàntica d’orgueneria catalana”.

Sembla ser que els orgues d’Estadella foren fets amb bona fusta i els ebenistes eren qualificats.

Entre els de la primera època  es conserven el del Monestir de Sant Cugat  del Vallès del 1912 (tot i que restaurat posteriorment) ,  Sant Andreu de Llavaneres del 1918, i el de Santa Maria de Tàrrega del 1923.

De la segona època són el Carme de Vic, de 1930,  Santa Maria de Vilafranca del Penedès, de 1942-43, la Mercè, cap al 1944-19 47 i d’altres de menor rellevància.

Destruïts [¿] són el dels Maristes del carrer Bruc; el del  Santuari del Immaculat Cor; el de Sant Joaquim, els Mínims; Sant Pere de les Puel·les; Sant Cugat [del Rec]; les Tereses.

També repara el de Santa Maria de Badalona, del Monestir de Ripoll, de Sant Sever (Barcelona),  de l’ex col·legiata de Guisona, i de Nostra Senyora del Collell. Així mateix reforma el de la catedral de Lleida al 1921.

De la segona etapa,  la seva millor obra és l’orgue  de l’església de Santa Maria de Mataró, de l’any 1927.  Aquest orgue fou “indultat” de la destrucció de 1937 per haver-s’hi interpretat  “La Internacional” quan estava a punt de ser cremat. (Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria)

Al 1935 reforma el de la catedral de Barcelona, incorporant-hi un orgue pneumàtic i un dispositiu romàntic.

Acabada la Guerra Civil,  Estadella entra a treballar a l’Ajuntament de Barcelona i és encarregat del manteniment de l’orgue de la Catedral.

Destruit l’orgue de la basílica de la Mercè a causa de la Guerra Civil, comença el nou  (Cowley no ho afirma) entre 1944 i 1947.  Al morir sobtadament, en continua la factura el seu cunyat  Pau Xuclà i Camprubí,  deixant-lo – també- inacabat a causa d’una insuficiència cardíaca al 1953.
 
 
Ramón Solsona i Isanda (Els Arcs, Lleida 1881- 1950)

En arribar a Barcelona, Ramón Solsona s’inicia a l’orgueneria a la Casa Xuclà com a aprenent fins al 1931. Després d’aquesta data treballa amb Gaietà Estadella. Va ser una persona molt qualificada en l’execució dels seus treballs i reconegut per a l’afinació dels instruments .No va arribar a establir-se amb taller propi ni a treballar pel seu compte, però  intervingué en els orgues d’en Xuclà i d’Estadella, concretament en els de Betlem i de la Mercè.(Cowley)
 
L’Escolania :  l’orgue i la formació musical

A la meitat del segle XVIII, Mossèn  Joan Oliva i  Torres, barceloní que havia estat escolà de la capella de sant Just, i n’era organista i compositor, va iniciar la formació d’alguns nens per a la creació d’un cor a la Mercè a imitació de la del Monestir de Montserrat. El cor d’escolans cantava cada dia una missa, a més de les intervencions especials de les festes i oficis diversos.
 
En morir Mossèn Oliva al 1801, la direcció va ser represa per Mn. Esteve VInyals.
 

 
Els primers nens ( uns 25 d’entre set i tretze anys) vivien al convent i es mantenien gràcies a la generositat del ciutadà honrat de Barcelona Josep  Gloria qui, en morir al 1782, va deixar béns per al manteniment de deu o dotze escolans.

L’Escolania era  independent de la capella de música, els escolans cantaven a cor, a veus soles, o amb acompanyament d’harmònium o piano i es limitaven quasi sempre a entonar la Salve i els goigs i  lloances a la Verge Maria.(Curet)

Els professors i mestres de l’Escolania  han estat músics  d’alta qualificació i reconegut prestigi, figures cabdals de l’historia de la música catalana.

Acabada la Guerra del Francés es va haver de reorganitzar l’Escolania al 1814 i va ser Fra Pasqual Ferreras i Escarràs (1775-1849) l’encarregat de la direcció, junt amb Ignasi Combelles, reconegut professor de flauta. Els seguiren  Esteve Vinyals, Francesc Andreví i Castellar (1786-1853), mestre de capella de 1850 fins 1853.

El compositor i músic  Bernard Calvó Puig i Capdevila (1819-1850) succeí a Andreví  com a mestre de capella i director de l’Escolania, fins que va ocupar el càrrec Bonaventura Frigola i Frigola (1829-1901) de 1881 a 1901.


 
És en aquest període (1879)  quan  Enric Granados (1867-1916)  ingressa a l’Escolania on rep l’ensenyament musical de Francesc Xavier Jumet.

Joaquim Cassadó i Valls (1867-1926) va entrar a la Mercè, quan Bonaventura Frigola n’era mestre de capella. A la mort d’aquest al 1901, Cassadó va ocupar el càrrec  durant els cinc anys següents.

Es va casar amb Josepa Moreu Fornells i els seus fills Gaspar i Agustí es van iniciar a la música a l’Escolania de la Mercè.
 
Gaspar Cassadó i Moreu (1897-1966)  començà a estudiar violoncel als cinc anys  amb el mestre Dionisio March, de la mateixa capella de la Mercè que dirigía el seu pare.

Lluís Millet i Pagès (1867-1941), músic, compositor i director coral, va ser nomenat mestre de capella de la Mercè al 1906, i la seva relació  amb  la Mercè perdurà fins l’any 1939.
 
Antoni Pérez-Moya (València, 1884  -1964), músic, compositor i mestre de coral, ingressà als onze anys (cap al 1895) a l’Escolania de la Mercè, dirigida aleshores per Joaquim Cassadó, on va estudiar solfeig i piano, orgue i violí amb els mestres Bonaventura Frigola i Joaquim Cassadó.  Al 1902  va ser nomenat mestre de l’Escolania i organista de la basílica. Al 1941 va succeir a Millet com a mestre de capella.
 
           


       L’Escolania de la Mercè dibuixada per Lola Anglada

 

Antoni Pérez-Simó (1920-2005), músic, compositor i director coral. Al 1929 ingressà a l’Escolania de la Mare de Déu de la Mercè on va rebre la  formació musical de Lluís Millet i Pagès  i la  de director coral del seu pare Antoni Pérez-Moya. L’any 1941 va ser nomenat organista de la basílica i, a la mort del seu pare al 1964, el succeí com a mestre de capella.
                        
                           

 L’Escolania i el nou orgue al 1958

 
L’Escolania va  subsistir  fins l’any  1978.
 
 
Mª Luisa Camarero Roca,
de la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè i benèvola de la Basílica
Barcelona, juliol de 2017

Bibliografia
 
Ausseil, Louis: L’orgue en Catalogne et dans les Pyrénnées Orientales.- Nº spécial de la revue “L’orgue”.
Baldelló, F.: Órganos y organeros en Barcelona: siglos XIII-XIX.- Separata del vol. 1 del  Anuario Musical , 1946.
Bonastre, Francesc: Evolución del órgano español del siglo XVIII a través de la obra de los organeros Boscà. - A: El órgano español: actas del II Congreso Español del Órgano, p. 171.
Cowley, Neil: Instruments de teclat a Catalunya.- Manuscrit mecanografiat.
Curet, Francesc: Visions barcelonines, 1760-1860: la vida religiosa.- Barcelona: Dalmau i Jover, 1955.
Datos históricos de la casa A.Cavaillé-Coll: fábrica de grandes órganos de iglesia y de salón.- Barcelona: Tip.de la Casa Provincial de Caridad, 1901.
Escalona, Josep Maria: L’orgue a Catalunya.- Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2000.
Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria [Mataró], nº 92, p.38
Història de la música catalana, valenciana i balear.- Barcelona: Ediciones 62, 1999-2007
Madurell, José Mª: Documentos para la historia de los Maestros de capilla, organistas  … y organeros (siglos XIV-XVIII) .- Separata del vol.4 del  Anuario Musical, 1949.
Moli Frigola, Montserrat: Bartomeu Triay , Josep Boscà i els orgues a Girona.- Separata de: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol.48 (2007).
La organería española (1882-1940). [PDF d’autor desconegut en accès obert, p.321-]
https://es.scribd.com/document/137366673/
 
Orgues i harmòniums destruits durant la Guerra Civil a les parròquies de la Diòcesi de Barcelona. - A: Anuario Musical, nº 57 (2002).
Pujol, Amadeu: Real Santuario de la Merced (notas históricas).- Barcelona: E.Subirana, 1916.
 
 
Altres fons consultades
Llibre de comptes de la parròquia 1939-1940
Arxiu Fotogràfic de la Basílica
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas


05/10/2017 18:37:00