En l'Occident cristià no hi va haver escoles filosòfiques o teològiques clarament determinades, però va tenir teòlegs i filòsofs de primer ordre. Els Pares grecs van arribar a Occident gràcies a Sant Hilari i Sant Jeroni, que van romandre pendents d'Orient, mentre que Sant Ambrós i Sant Agustí són netament occidentals i a ells va passar el ceptre de la cultura patrística. Sant Agustí va néixer a Tagaste l'any 354, de pare pagà i mare cristiana, quan feia ja quaranta anys que Constantí havia reconegut al cristianisme el dret a ser una religió més dins de l'imperi. Sota la cura del seu pare va començar la seva educació a Tagaste i la va continuar en Madaura; amb disset anys assistia ja a l'escola de retòrica de Cartago.

La lectura d'Hortensius, de Ciceró, el va atreure a la filosofia en plantejar-li els problemes de la veritat i del mal. Va aprendre el domini de la paraula, la gràcia de la dicció i les tècniques retòriques. Per a ell va ser sempre una actitud gairebé natural el fet de compondre un discurs, estructurar les idees i escollir les paraules. Però si la retòrica va ser l'ofici de Sant Agustí, la filosofia va ser la seva predilecció, ja que darrere de la retòrica percebia sempre una manera de veure el món. Sant Agustí sempre es va sentir atret per la recerca interior de la veritat com a ideal de vida, de manera que l'ideal de l'eloqüència va deixar pas a l'ideal filosòfic. Potser la sinceritat de les seves Confessions va donar peu a l'exageració a l'hora de descriure els seus desvaris juvenils. La veritat és que a Cartago es va enamorar d'una jove de la qual no coneixem el nom, a la qual va guardar fidelitat i amb la qual va conviure. Després d'una temporada a Roma, va obtenir la càtedra de retòrica a Milà.

En comprovar les contradiccions de la doctrina maniquea va passar d'una inicial adhesió a aquesta doctrina a un cert distanciament crític. Sant Agustí va començar a desconfiar del mateix poder de la raó i va entrar en el que ell anomena "el temps del seu dubte", mostrant un passatger interès per l'escepticisme. A Milà va entrar en un cercle neoplatònic; va llegir els escrits de Plotí i els de Porfiri, que li van causar una gran impressió. Sant Agustí volia gaudir racionalment l'ésser Diví, però de seguida va descobrir que aquest desig era impossible si no deixava de resistir-se a un canvi espiritual profund; es veia a si mateix com algú que s'amagava per no escoltar la crida de Déu a la conversió. El seu debat interior es va resoldre en una il·luminació decisiva que ell narra en un text preciós.

Es va retirar a un jardí on sent unes veus; va prendre la Bíblia i va llegir a l'atzar: "Revestiu-vos de Nostre Senyor Jesucrist; no us preocupeu de la carn per satisfer les vostres passions". Sant Agustí pren per fi la seva decisió: es converteix a la fe cristiana; presenta la dimissió del seu càrrec i es fa batejar per Sant Ambròs. Resa, medita i escriu, mentre busca un guia intel·lectual que sigui capaç d'oferir la novetat cristiana en tota la seva integritat. Va tornar a l'Àfrica i es va establir a la propietat familiar de Tagaste on va fundar una mena de cenobi de seglars que vivien retirats amb pràctiques ascètiques encaminades a crear un ambient favorable a la contemplació; allí va escriure Les Confessions.

Aviat va ser consagrat bisbe d'Hipona, als seus quaranta anys, acceptant que el seu desig d'oci contemplatiu se subordinés a les exigències d'un ministeri activíssim. Amb precisió en elaborar els seus sermons i buscant sovint imatges suggerents, va escriure una important part de la seva obra amb polèmica i com a resposta a problemes que es trobava en el seu ministeri, especialment contra els donatistes, els pelagians i els arrians. L'antiguitat tardana arribava a la seva fi i quedava definitivament enrere el període de persecucions, però ara era urgent evangelitzar al poble pagà que demanava el baptisme.
 
Sant Agustí va pertànyer a una classe dirigent que començava a sorgir, formada per gent d'extracció modesta i de disposició voluntariosa que triomfava basant-se en el prestigi de les seves pròpies capacitats. Senzill, franc, sociable, segur de les seves capacitats, li agradava compartir companyia i conversa amb els seus amics, però també era gelós de la seva intimitat i del silenci. La personalitat d'Agustí era rica, complexa, fins i tot contradictòria: afectuós i distant, cordial i solitari, sensual i idealista, seduït per l'acció i amant de la solitud. La seva obra va ser enorme i en ella va tractar extensament totes les qüestions: el sentit de l'existència, l'enigma de la consciència, el sentiment de culpa, l'origen del mal, el destí de Roma, el valor de la retòrica, l'hermenèutica bíblica, la predicació popular, etc.

Els problemes escollits i el vocabulari que fa servir són els d'un filòsof hel·lenista i un escriptor de l'antiguitat tardana. Sant Agustí s'adonava que els homes cultes de l'antiguitat, escèptics i tolerants, eren incapaços d'acceptar el misteri cristià de l'encarnació, per això els dos temes al voltant dels quals aglutina les seves reflexions teològiques van ser la incredulitat dels pagans i la fe dels cristians. El saqueig de Roma pels visigots en l'any 410 va commocionar l'imperi, i els pagans van acusar d'això als cristians.

Sant Agustí es va adonar de la gravetat de l'acusació i organitzant tot el material que havia anat acumulant al llarg dels seus anys, va escriure l'ambiciós tractat La ciutat de Déu per mostrar que la fe o la incredulitat eren les dues grans opcions de tot home. Va morir el vin-ti-sis d'agost de l'any 430, amb setanta-sis anys, quan els vàndals començaven a assetjar Hipona.


07/07/2017 09:00:00