Apadrina l'Orgue


La primacia de la voluntat va ser una de les línies fonamentals del pensament de Sant Agustí. En l'home tot és voluntat perquè tot és tendència, i la voluntat expressa el dinamisme pel qual els éssers racionals tendeixen a obtenir la seva fi que és la felicitat. Sant Agustí defineix la voluntat com pondus amoris, el pes de l'amor, tot i que la voluntat és només un mitjà bé, ja que pot igualment conduir-nos a aconseguir la fi o a allunyar-nos d'ell. Per la conversio (conversió) l'home es dirigeix a la seva fi, però per la perversio (perversió) ens apartem d'ell i caiem en el pecat.

El mal prové de la llibertat de la voluntat, ja que només la llibertat humana fa que el mal sigui real. El pecat és el moviment de la voluntat que lliurement s'aparta del Bé suprem i és la causa d'una degradació ontològica per la qual l'home perd l'harmonia original entre el cos i la raó. Sant Agustí pensa que el mal del món té la seva última explicació en el pecat d'Adam, una mena de pecat col·lectiu que amenaça a l'individu i l'encamina cap al mal, i desenvolupa una severa teoria del pecat original com a falta imputable a tots i transmesa per descendència biològica.

Acudint a la pròpia experiència, sant Agustí elabora també una teologia de la gràcia com l'única força, que no és la pròpia sinó de Déu, capaç de vèncer el mal. Sant Agustí viu la major part de la seva vida retirat en una província africana, amb les preocupacions immediates pròpies d'un bisbe provincià. Encara que està al corrent dels grans debats del moment, l'avantguarda del pensament cristià era grega i cap llatí podia comparar-se amb Orígens o els Pares capadocis. Sant Agustí entenia el grec amb dificultat, i necessitava traduccions que li arribaven a través de Sant Jeroni o de Rufino. Alguns malentesos a propòsit de la traducció de textos d'Origines van enemistar a sant Jeroni amb Rufino, i, com a conseqüència, van allunyar a sant Agustí del pensament oriental. Sant Agustí va haver de pensar pel seu compte, i així, sense voler-ho, va arribar a ser original. Des de llavors, els teòlegs llatins van poder deixar de llegir als grecs o fer-ho només parcialment de manera que va ser el geni de sant Agustí el qual va diversificar la tradició cristiana llatina de la grega.

Les doctrines augustinianes, diversament interpretades, van configurar el patrimoni comú del cristianisme llatí. Tots els medievals fins al segle XIII parteixen del convenciment que fe i raó són inseparables; admeten l'exemplaritat de les idees divines; la il·luminació del coneixement i la prioritat de la voluntat; accepten els vestigis de la Trinitat en l'activitat espiritual; expliquen l'experiència mística amb termes extrapolats d'aquesta interpretació psicològica de la Trinitat; consideren amb pessimisme les possibilitats de la naturalesa humana i exageren el paper de la gràcia.

Quan arribi la modernitat, aquesta recerca de la interioritat, desemparada de tota teologia, es convertirà en una metafísica de l'experiència interior que servirà de model a tota filosofia de la subjectivitat. A sant Agustí trobem ja plantejada no només la defensa de la fe amb arguments racionals sinó la mútua ajuda entre fe i raó. Va ser precisament el conflicte entre fe i raó el que el va apartar de l'Església i per això més tard, ja convertit, insistirà que l'intel·lectual, per creure, no ha d'abdicar de les seves exigències racionals. Raó i fe es mouen en plans diferents, cadascun amb la seva pròpia autonomia, i no només no són incompatibles, sinó que s'ajuden mútuament. Escriu Sant Agustí: "Els que creuen estan lliures de la temeritat dels que opinen. Ara considerar que raó existeix perquè no anem darrere dels que prometen guiar-nos amb la raó. Ja s'ha declarat que no és deshonrós seguir als que ens manen creure. Però hi ha homes, i no pocs, que pensen que acudir als que prometen raons no només no implica deshonra, sinó que és timbre de glòria. Però no és com diuen. Hi ha dues classes d'homes religiosos que són dignes de lloa. Aquells que ja han trobat la religió i que cal tenir-los per joiosos; altres que la van buscant amb profunda ansietat i estan molt ben orientats. Aquells estan ja en la seva possessió, aquests caminen per on és segur que la trobaran. Hi ha, a més, altres tres classes de persones que mereixen censura i són detestables: uns són sofistes o teòrics, és a dir, que es creuen conèixer la religió, però de fet no la coneixen. Els segons s'adonen de la seva ignorància, però no posen suficient diligència per a poder-la conèixer. Els últims pensen que no la coneixen, ni volen tampoc conèixer-la. Així mateix, hi ha en l'ànima tres operacions que semblen ser cada una continuació de l'altra i que és convenient discernir: entendre, creure i pensar. Si se les considera aïlladament, l'entendre està sempre lliure de tot defecte. La segona admet alguna falta. La tercera té la seqüela lògica de la imperfecció. Comprendre les coses grans, honestes i fins i tot les divines constitueix la suma dita. Entendre les coses supèrflues no implica mal cap, dedicar-se al seu estudi va consumir el temps, potser necessari, per a altres estudis. Tampoc aquí cal témer mal cap del simple fet de comprendre el que és dolent".

La raó és bàsica, encara que en la reflexió sobre els misteris, la fe li és precedent. "Déu està molt lluny d'odiar a nosaltres aquesta facultat per la qual ens va crear superiors a la resta dels animals. Ell ens alliberi de pensar que la nostra fe ens incita a no acceptar ni buscar la raó, ja que no podríem ni encara creure si no tinguéssim ànimes racionals. Pertany al fur de la raó el que precedeixi la fe a la raó en certs temes propis de la doctrina salvadora, la raó encara no som capaços de percebre, ho serem més tard. La fe purifica el cor perquè capti i suport la llum de la gran raó. Així va dir raonablement el profeta: "Si no hi creieu, no entendreu".

Aquí es distingeixen sens dubte dues coses: es dóna el consell de creure primer perquè, després, puguem entendre el que creiem. Per tant, és conforme a la raó el mandat que la fe precedeixi la raó. Ja veus que, si aquest precepte no és racional, ha de ser irracional, i Déu et deslliuri de pensar tal cosa. Després, si és racional que la fe precedeixi certa gran raó que encara no pot ser compresa, sens dubte, precedeix la fe aquesta altra raó, sigui la que sigui, que ens persuadeix que la fe pot precedir a la raó".


Sant Agustí consagrarà la primera fórmula del treball dels teòlegs i filòsofs en l'Edat Mitjana: "Entén per creure i creu per a entendre". I així escriu: "Pensar, doncs, en aquest pescador sant, just, bo, ple de Crist, en les xarxes, tirades per tot el món, havia de ser peix aquest poble. Recordeu que ell va dir: "Tenim un testimoni més ferm, el dels profetes". Concedeix-me que en aquella controvèrsia al jutge sigui el profeta. Què portàvem entre mans? Tu deies: "entengui jo i creuré". Jo, en canvi deia: "creu per entendre". Va sorgir la controvèrsia. Vinguem al jutge, jutgi el profeta. Millor, jutgi Déu per mitjà del profeta. Callem tots dos. Ja sigui sentit el que diem un i altre. "Entengui jo", dius, "i creuré". "Creu", dic jo, "per entendre". Respon el profeta: "Si no hi creieu, no entendreu". "Si t'és possible creure", diu el Senyor Jesús al pare del nen, "si t'és possible creure?, tot és possible per a qui creu". Ell, mirant-se a si mateix i posat en presència de si mateix, sense confiar temeràriament, sinó examinant abans la seva consciència, va observar en si mateix una mica de fe. Però va veure també el dubte. Va veure una i una altra cosa. Va confessar tenir una i va demanar ajuda per a l'altra. "Crec, Senyor", va dir, què havia d'afegir sinó "ajuda la meva fe"? Però no va dir això. "Crec, Senyor. Veig aquí alguna cosa, per això no estic mentint. Crec, dic la veritat. Però veig també no sé quina cosa que em desagrada. Vull tenir-me de peu, més vacil·lo encara. En peu estic parlant, no he caigut, doncs crec. No obstant això, encara vacil·lo. Ajuda la meva incredulitat".
 
D'on s'infereix que, aquell suposat adversari de l'oposició ha nascut la controvèrsia, per dirimir la qual vaig demanar un profeta de jutge, no emet paraules buides de significat quan diu: "entengui jo i creuré". Doncs certament, el que ara estic parlant el parlo perquè creen els que encara no creuen. I no obstant això, si no entenen el que parlo, no poden creure. Per tant, en certa manera és veritat el que ell diu: "entengui jo i creuré". També ho és el que dic jo amb el profeta: "més aviat creu per entendre". Diem la veritat tots dos, posem-nos d'acord. En conseqüència: "Entén per creure, creu per entendre". En poques paraules ús vull dir com hem d'entendre-ho sense cap controvèrsia: "Entén per creure la meva paraula, creu per entendre la Paraula de Déu".
 
Aquesta mútua ajuda entre fe i raó exigeix la distinció dels seus objectes propis. Sant Agustí insisteix que, abans de creure, l'objecte de la raó natural són les raons que tenim per acceptar la fe; mentre que, després de creure, l'objecte de la intel·ligència és la fe mateixa, la veritat creguda. Utilitza de la filosofia tant en el sentit apologètic de defensar la veritat davant els errors pagans com en el sentit teològic, en tant que la raó pot il·lustrar els continguts dels misteris creguts, de manera que fe i raó construeixen un edifici harmònic. No es tracta d'una simple cristianització de la filosofia grega sinó més aviat de la inserció de la filosofia grega en el pensament cristià; no fa descendir la ciència cristiana al nivell de la filosofia grega, sinó que fa ascendir la filosofia platònica al nivell de la teologia cristiana.


21/07/2017 12:05:00