Apadrina l'Orgue



Els orígens

Va ser durant el pontificat del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou (1212-1241), el sepulcre del qual es pot admirar en un arcosoli de la capella de Sant Miquel a la girola de la catedral, quan es produí la miraculosa aparició de la Mare de Déu a Sant Pere Nolasc, segons la tradició, el dia 2 d’agost de 1218 i el 10 del mateix mes i any es fundà l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè a la seu barcelonina, amb assistència del rei Jaume I d’Aragó, el bisbe Berenguer de Palou i Sant Ramon de Penyafort, amb intenció de rescatar els captius en poder deis musulmans. L’Orde establert oficialment entre 1222 i 1228, adoptà l’escut amb la creu d’argent sobre güella de la catedral i les quatre barres d’Aragó. El 1045 s’havia fundat l’hospital d’En Guitart o de Santa Eulàlia, establert a la Casa de la Canonja, prop de la catedral, per tal d’atendre als pobres i als pelegrins. En el seu recinte hi morí el 19 de juliol de 1131 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III. L’any 1218 el rei Jaume I va cedir l’hospital al recent creat Orde de La Mercè per tal que hi fundés el seu primer convent.

El 5 d’agost de 1232 Ramon de Plegamans donà uns terrenys de l'Arenal de les Roquetes o dels Còdols als Mercedaris i tot seguit es començà a edificar el nou hospital de Santa Eulàlia que s’enllestí el 1234. L’any següent, 1235, el papa Gregori IX (Hugolino) va aprovar les constitucions de l’Orde. El 1245 el papa Inocenci IV (Sinibaldo Fieschi, 1243-1254) per mitjà d’una Butlla apostòlica posa l’hospital sota la protecció de la Santa Seu. El 1249 el bisbe Pere de Centelles (1243-1251) atorgà un privilegi per tal que l’església del convent tingués caràcter públic.
 

El primer convent mercedari

L’any 1252 es bastiren els ponts damunt del carrer de la Mercè que uniren el convent i l’església amb permís del rei Jaume I, que tenia habitació en el convent, on residí el 1401, la reina Violant de Bar, vídua de Joan I. El 1265 es creà l’orde femení de la Mercè i va ser-ne la primera superiora Santa Maria de Cervelló (1230-1290). El 1267 restà enllestit el primer temple d’estil gòtic. El 1272 es tingueren les primeres constitucions de l’Orde i el 1290 morí la primera priora, Santa Maria de Cervelló, que va ser enterrada a l’església de la Mercè.

Entre 1336 i 1377 l’arquitecte Jaume Cercés dirigí importants obres de reforma de l’església i, el 1343, s’obrí la porta del carrer Ample.

El 1361 Bernat Roca va fer l’altar major amb un retaule en forma de tabernacle. Hi havia una Mare de Déu de 7 pams d’alçada que podria ser l’actual. El 1380 s’instal·là l’urna per a les despulles de Santa Maria de Cervelló, regal del rei Pere III, el Cerimoniós. El 1389 es bastí el campanar de l’església gòtica.

El 27 de gener de 1401 el rei Martí I, l’Humà concedí a l’església el títol de capella reial i als frares de la Mercè la dignitat de capellans reials. El 1419 es completà la façana gòtica de l’església, l’aspecte de la qual és conegut per un dibuix incorporat a un document de l’Arxiu de Protocols Notarials.

El 1492 es començà un nou retaule major amb arquitectura de Pere Duran i escultures de Sant Joan Evangelista i Sant Joan Baptista de Joan Casel o Kassel, que acaba Guillem Duystach, ambdós alemanys. El 1501 es va fer el cadirat del cor amb fustes d’alber i roure de Flandes a càrrec de Pere Torrent mentre que continuà l’obra del retaule el pintor Antoni Marqués l’any 1503. El 1516 es constituí la portalada renaixentista de la parròquia de Sant Miquel, al costat de la Casa de la Vila, amb arquitectura de Pere mateu i Gabriel Pelliser i escultura de René Ducloux, francès.


El convent renaixentista de la Mercè

El 1650 es construí el nou convent en estil renaixentista i columnes de marbre negre al claustre. És el que ara fa de Capitania General. El 1605 s'inicià l’obra per l’arquitecte Jeroni Santacana i la continuà Jacint Santacana (1613-1621). El 1637 es treballà al claustre i el 1651 s’enllestí la porteria i l’escala. Llorenç Passolas va fer els arrambadors ceràmics del claustre. 

El 1667 es destruí el retaule gòtic i es va fer el nou d’estil barroc, de 20 metres d’alçada i vuit d’amplada amb una finestra central per al cambril, o cambra angelical. Al mateix temps es desmuntà el cadirat del cor. El 1671 s’havia fet la nova sagristia que es va incendiar el 10 de setembre de 1687.

El 25 de setembre de 1687 el Consell de Cent proclamà a la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat i li demanà que deslliurés la ciutat de la terrible plaga de llagostes, el que s’aconseguí el 15 de setembre de 1688. El 1689 es va fer la cadira o tron d’argent per a la Mare de Déu i s’instal•là l’orgue. El 1693 el Consell de Cent regalà l’urna d’argent que conté l’antiga de fusta policromada, amb motiu de la canonització de Santa Maria de Cervelló. El 28 de setembre de 1705 caigué una bomba d’artilleria al presbiteri i matà a una dona. El 23 de juliol de 1714 la Mare de Déu es diposità a la catedral durant el setge de la ciutat. El 1755 Josep Buxà va fer el nou orgue.


La nova església

El 1765 es començà a bastir el temple actual, concretament el 25 d’abril, segons projecte de l’arquitecte i contractista Josep Mas Dordal, autor del palau Moja (1776-1786), de la reforma de l’església d’Arenys de Mar (1774-1784), de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, del poble i església de nova planta d'Almacelles (1774-1777), del palau nou del bisbe Gabino Valladares i Messía a la plaça Nova de Barcelona (1782-1786) i de la Taula de Comuns Dipòsits a la plaça de Sant Jaume. També s’encarrega de la construcció del port de Palamós. Va ser numerari de l’Acadèmia de Ciències des de 1789. Treballà en col·laboració amb el seu germà Pau, també arquitecte.

El 25 d’abril de 1765 el marquès de Mina, Capità General de Catalunya, per expressa delegació del rei Carles III, va posar la primera pedra del temple. Calgué enderrocar l’església gòtica i aleshores el gran retaule barroc passà a la parroquial de Sant Esteve de Granollers i, el 1917, al Museu d’Art de Catalunya.

Les obres continuaren al llarg de deu anys i en l’ornamentació hi col·laboraren l’escultor Carles Grau (1714-1798) en la façana, amb l’estil que va usar a l’església de Santa Marta i al palau del duc de Sessa. En els altars hi havia imatges de Salvador Gurri (1749-1819) i Pau Serra (1749-1806).

El dia 10 d’agost de 1775 es portà la imatge de la Mare de Déu a la catedral i des de la seu, processionalment, a la nova església.

Les celebracions es prolongaren fins el 14 de setembre. El 9 de dit mes s’havia fet la benedicció del temple nou. L’altar major el projectà l’arquitecte Vicent Marro, valencià, i va ser inaugurat el 2 d’agost de 1794.
 


El segle XIX

Fins aquest punt es pot entendre que l’església de la Mercè va sofrir molts canvis i almenys existiren tres temples successius d’estils tardoromànic o gòtic primitiu, gòtic i barroc. Els primers desaparegueren, però per voluntat dels mercedaris. En els segles XIX i XX foren altres circumstàncies que perjudicaren la fàbrica de l’església. El 1806 es varen suprimir els enterraments a l’interior de l’església, les lloses tombals de molts dels quals es trobaren en els treballs de restauració de 1990. El 1808 els francesos es feren amos de Barcelona i el 1814 evacuaren la població, però s’endugueren el tron de plata de la Mare de Déu. Entre el 31 de març i el 3 de juliol de 1814 les imatges de la Mare de Déu i la tomba de Santa Maria de Cervelló estigueren al redós de la catedral per evitar profanacions.



A les darreries del trienni liberal, el 18 de gener de 1823, l’Ajuntament ordenà la demolició dels ponts damunt del carrer de la Mercè, tal com va fer a la plaça Nova, carrer dels Comtes i carrer de Santa Maria. El mes següent una Reial Ordre suprimia el convent de la Mercè.

Amb la llei d’Amortització de Béns Eclesiàstics de Mendizábal es produí l’exclaustració dels Mercedaris i el convent es convertí en oficines de l’amortització, caserna de la Milícia Nacional i en teatre per tal de reunir diners per a la Milícia. 

En ocasió de la visita del rei a Barcelona, el Capità General deixà el palau de l’antiga Ala dels Draps i passà al convent de la Mercè que, d’ençà de 1846 essent Capità General Manuel Bretón, es convertí en Capitania General.

El 2 d’agost de 1868 el papa Pius IX (Joan Mª Mastai-Ferretti, 1846-1878) proclamà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la diòcesi de Barcelona.

Aquest mateix any va ser enderrocada l’església parroquial de Sant Miquel, al costat de l’Ajuntament, i la porta renaixentista del segle XVI de René Docloux va ser desmuntada i reconstruïda al carrer Ample, entre 1870 i 1872. Des d’aleshores l’església de la Mercè es convertí en parròquia de Sant Miquel i la Mare de Déu de la Mercè.

El 1883 va morir el bisbe de Barcelona Josep Urquinaona i Bidot i la seva tomba s'instal·là al presbiteri de la Mercè en un sarcòfag de marbre sobre dues columnes entorn de la porta de l’escala del cambril. Damunt es va col·locar la figura del bisbe, de l’escultor Agapit Vallmitjana, l’any 1885.

L’octubre de 1888 es va inaugurar la nova cúpula de la Mercè poc després dels actes commemoratius de la coronació canònica de la Mare de Déu, el 21 d’agost, de mans del bisbe J. Català i Albosa, a la catedral. La cúpula va ser capçada per una escultura de la Mare de Déu, obra de bronze de Maximí Sala i Sánchez i la sotavolta de la cúpula va ser pintat, amb escenes de la coronació de la Mare de Déu, per Victoria Codina i Langlin (1844-1911).

Aleshores és quan restà enllestida la reforma de l’escala i del cambril on es va situar el nou tron de la Mare de Déu en metall fos per N. Solà segons projecte de Joan Martorell i Montells (1833-1906). Uns anys després, el 1895, el bisbe regalà a la catedral un quadre de grans proporcions del pintor Francesc Galofre i Oller (1865-1942), que representa l'acte de la coronació a l’altar major de la catedral. Estigué a la capella de Santa Llúcia, després passà a la sala al costat del cambril a la Mercè i el 1983 es va posar en el tester de la Sala de la Mercè en el sobreclaustre de la catedral.


El segle XX

L’any 1914 es va fer la restauració de la capella del Santíssim en el cantó del carrer Ample i es situaren a la nau del temple les dues trones de marbre i metall de l’arquitecte Ramon Maria Riudor i Capella (1868-1938). El 1916 s’enllestiren les obres de la sala al costat del cambril o sala del Descendiment de la Mare de Déu, o de l’Escolania, amb l’altar de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) on hi havia el relleu de marbre que representava el Descendiment, obra de l’escultor Josep Llimona i Bruguera (1864-1934). En la sala hi quedaren la pintura de Galofre Oller de la Coronació, cedida pels canonges de la seu, i la pintura que regalaren els Consellers el 1688 commemorativa de la fi de la plaga de llagostes. El 1917 el pare Gazulla va publicar el plànol de l’església gòtica que dibuixà l’arquitecte Lluís Domenech i Montaner.

El 24 de setembre de 1918 es commemorà el VI Centenari del Descendiment de la Mare de Déu prop de Sant Pere Nolasc, Sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I i en aquella ocasió el Papa Benet XV (Giacomo della Chiesa, 1914-1922) atorgà a l’església el títol de Basílica Menor. Va ser aleshores que el pintor Juli Borrell i Pla (1877-1957) va pintar la sotavolta de la nau i damunt de la llinda de la porta de la part de l’Epístola del presbiteri es va posar un baix relleu de marbre de l’escultor Josep M. Camps i Arnau que representa al Papa que entrega el títol de Basílica al bisbe de Barcelona, Reig i Casanovas.

El 1928, i en preparació de l’Exposició Internacional, l’arquitecte Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968) dirigí les obres de reforma de la façana de Capitania General i es col·locaren en el claustre les rajoles de València dels arrambadors amb representacions mercedàries i les armes de diferents capitans generals que substituïren les del segle XVII, obra de Llorenç Passoles, que havien desaparegut a les darreries del segle XIX.


La destrucció de 1936

Hi arribem a la terrible destrucció de juliol de 1936. Tot el que va passar a la Mercè ho va descriure, fil per randa, mossèn Josep Sanabre, arxiver que fou de la diòcesi. La tarda del 19 de juliol la xurma frenètica envaí l’edifici de Capitania General i, tot seguit es dirigí a la Mercè exigint la destrucció. No va ser però fins a la tarda de l’endemà que, amb acompanyament de la força pública, pogueren penetrar en el temple després de disparar nombrosos trets de fusell contra la façana. Tot seguit profanaren les imatges i calaren foc de manera que es cremaren les pintures de la volta major, es fumaren les de la cúpula i tot el que eren les tribunes i altar va restar destruït. Els bombers vetllaren perquè només cremés l’església i el foc no passés a les cases veïnes. El foc va ser avivat de nou diverses vegades en dies posteriors.




La imatge de talla de la Mare de Déu va ser llençada des del cambril damunt del sagrari de l’altar major i, dies després, uns altres revolucionaris la tiraren a terra davant de l’altar.

El pare Lluís Pelegrí i Nicolau, beneficiat de l’església i martiritzat per aquesta raó el 29 de març de 1937, es proposà rescatar la imatge gòtica. Després d’assabentar-se de com havia quedat la imatge va fer gestions prop d’una família que vivia al barri i que tenia relació amb el Conseller de Governació Josep Maria España i Sirat. A les quatre de la tarda del dimarts 27 de juliol sortiren de la Conselleria de Governació tres agents de la confiança del Conseller, la senyoreta Teresa Coll, dos carabiners, dos guàrdies d’Assalt i dos guàrdies civils amb una camioneta anaren a la Mercè amb la missió concreta de recuperar la caixa forta amb les joies de la Mare de Déu que era al cambril. Un cop en les seves mans la caixa baixaren del cambril i en passar per davant de la imatge tombada en el sol del presbiteri, la Srta. Coll suggerí que també podrien endur-se l’escultura. Els components del grup es quedaren parats davant la insòlita proposta però un dels agents que havia estat instruït pel Conseller i el serraller que obrí la caixa forta donaren suport a la idea i finalment s’endugueren la imatge que va ser col·locada a la furgoneta i tapada amb un llençol que, previsorament, tenia la Srta. Coll.

Anaren aleshores a Capitania on havien de recollir una altra caixa de cabals que havia estat a la rectoria. Un cop en el pati central, fora de la curiositat pública baixaren de la camioneta la Mare de Déu i l’amagaren dintre d’un quartet sota l’escala on hi havia els estris de neteja i on s’havien dipositat els restes de Santa Maria de Cervelló. El conserge de Capitania cuidà dels sagrats objectes al llarg de dos mesos. El 28 de setembre de 1936 el director del Servei de Museus de la Generalitat manà el trasllat de la imatge i del sarcòfag de Santa Maria de Cervelló al Museu Nacional de Montjuïc on restauraren ambdues peces. Quan el trasllat al Museu, el cos de Santa Maria restà a Capitania i el recollí l’arquitecte Josep Francesc Ràfols i Fontanals (1889-1965), aleshores incorporat al Servei de Guardamobles de la Generalitat i el tingué a casa seva fins a 1939 i inclús es celebrà missa damunt del cos de la santa, clandestinament, diverses vegades. El Conseller Josep M. España abandonà el país el 23 d’octubre de 1936 car els revolucionaris el volien assassinar per haver salvat a religiosos i obres d’art. La Mercè abandonada feia fredat pel seu desolador aspecte havent-se perdut l’altar de la sala del Descendiment amb les pintures de la plaga de la llagosta i el somni de Sant Josep. Els arcàngels de la porta de Sant Miquel foren igualment destroçats així com les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna de Ramon Amadeu a l’altar de Sant Josep i el Sant Hipòlit i el Sant Antoni de l’altar de Sant Josep Oriol, els arcàngels de Salvador Gurri de la capella del Santíssim i, a l’altar de Santa Maria de Cervelló, el Sant Antoni de Pere Serra, la Santa Isabel d’Enric Clarassó i el Sant Pere Nolasc d’Amadeu.

La reconstrucció

Acabada la guerra es començà immediatament el procés de restauració amb l’ajut dels Capitans Generals senyors Álvarez Arenas, Orgaz i Kindelán que posaren a disposició de la parròquia diversos batallons d’enginyers. La reconstrucció del cambril la començà l’arquitecte Joan Ventura i Pòlit i després hi col·laboraren també els seus col·legues Francesc Folguera i Grassi (1891-1960), Camil Pallàs i Arisa (1918-1982), Josep M. Sagnier i Lluís Bonet i Garí.

Entre 1939 i 1947 es va refer el paviment de la nau, els altars laterals, les sagristies i la capella del Santíssim. Entre 1948 i 1955 es treballà al cambril i a la sala del Descendiment. Entre 1945 i 1950 en els altars laterals, el 1956 es col·locà la nova imatge de la Mare de Déu de bronze dalt de la cúpula obra deis germans Miquel (1879-1959) i Llucià (1880-1951) Oslé i Sáenz de Medrano, feta en una fundició de Valls. Folguera és l’autor de les portes de la sagristia i del cambril. A les petxines de la cúpula i arcs del presbiteri hi ha pintura de Josep Obiols i Palau (1894-1967). Pallàs dirigí la restauració de la porta de Sant Miquel i Lluís Bonet va fer l’escala del cambril el 1972, any en què Pau Macià i Pons va fer les pintures decoratives de la sotavolta de la nau. Oriol Sunyer i Gaspar (1923-1990) va fer el nou tron de la Mare de Déu en argent.

En el curs de les obres de restauració, l’any 1942, es trobà enterrada una imatge de terracota de la Mare de Déu que estigué en el timpà de l’església gòtica. Es va portar al Museu Diocesà.

El 1950 el senyor Vicenç Ros i Batllevell adquirí en un antiquari, i procedent de Mallorca, un dels plafons ceràmics de Llorenç Passoles de l’arrambador del claustre i el diposità al Museu Vicenç Ros de Martorell.

El nou altar major està enllestit el 1960, i el 1963, calgué reformar-lo per tal de situar-lo de cara als fidels, segons normes conciliars.
 


Darreres actuacions a l’església

El 1963 es celebra el LXXV Aniversari de la coronació canònica i es va estrenar el nou tron de plata. El 26 de juliol de 1964 el bisbe de Barcelona doctor Gregori Modrego i Casàus establí la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè. També el 1964 es tragueren les vestidures de la imatge de la Mercè del segle XIV atribuïda a Pere Moragas. El 22 de febrer de 1976 visitaren la Basílica els reis d’Espanya i el 7 de juliol de 1981 morí el Rector Mossèn Llorenç Castells i Pujol que no pogué arribar a veure l’obertura de la plaça de la Mercè enfront de la façana principal que havia estat una de les seves majors il·lusions. A la plaça pel febrer de 1983, s’hi instal·là la font de Neptú inaugurada el 24 d’abril de 1826 al Moll de Pescadors del port. És obra d'Adrià Ferran i Vallès (1774-1840) amb algunes escultures de Celedoni Guixà.

Durant l’any 1991 es procedí a la refacció del paviment de la nau i a la neteja de la façana principal, sota la direcció de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol. El 21 de gener de 1992 es va imposar la medalla de la Germandat a les primeres germanes de la Mercè.
 

L’església de la Mercè

L’església de la Mercè és un monument de l’arquitectura del segle XVIII amb característiques marcadament clàssiques. El seu arquitecte Josep Mas Dordal s’inspirà en l’estil del classicisme francès dels Lluïsos i conté elements certament barrocs dintre duna gran senzillesa de línies. La cúpula és obra de Joan Martorell i Montells, el 1888, i també té un aire francès dintre de l’eclecticisme de l’època. S’adiu molt amb l’edifici que ell mateix projectà al carrer Ample, i que ara esguarda la nova plaça de la Mercè, que va ser de la Societat de Crèdit Mercantil i es construí el 1900, quan guanyà el premi al millor edifici de l’any.

L’estructura interior conserva les línies originals per bé que els altars tingueren de refer-se tots després de 1939.

L’altar major té al damunt l’obertura del cambril o cambra angèlica i tot el presbiteri està forrat de marbres de diferents colors.

A dreta i esquerra té les portes que menen al cambril i a la sagristia i tot seguit ve el creuer o transsepte a quins extrems hi ha els altars de Santa Maria de Cervelló, a la dreta, i el de Sant Pere Nolasc a l’esquerra.

A la part de l’Evangeli segueixen els altars laterals entre contraforts que corresponen a Sant Miquel, la Mare de Déu dels Dolors, que condueix a la capella del Santíssim, la Mare de Déu de l’Esperança, del Sant Crist i les Fonts baptismals. A la part de l’Epístola hi ha els altars de Sant Josep, la Mare de Déu dels Desemparats, de Sant Ramon de Penyafort i de Sant Iu, tots ells amb imatges modernes.

Al carrer de la Mercè hi ha una porta que dóna a l’antesagristia amb l’escala que permet pujar a la Sala del Descendiment on es conserva el tron de la Mare de Déu projectat per Joan Martorell.

Per anar al cambril es pot pujar al presbiteri i a través de la porta, que és ensems el monument tombal del bisbe Urquinaona, remuntar l’escala i porta a l’antecambril i des d’aquest a la cambra angèlica.

La devoció dels barcelonins per la Mare de Déu de la Mercè ha estat intensa i continuada i son molts els parroquians i moltes altres persones de Barcelona i de tot Catalunya que es fan presents a la basílica per tal de pregar davant de la Mare de Déu.

El dia 24 de setembre la multitud que va a l’església la fa totalment insuficient. Les autoritats, els membres de la Germandat i tots els feligresos envolten la figura de l’Arquebisbe que concelebra amb el senyor Rector i altres sacerdots.

La Festa Major de Barcelona és la festa de la Mercè i l’ofici a la Basílica el seu acte capital.

El costum dels equips esportius que ofrenen a la Mare de Déu els trofeus que aconsegueixen en els diferents campionats és una altra mostra de la popularitat i estima ciutadana pel santuari.

Els catalans que viatgen per les Amèriques veuen amb il·lusió tantes esglésies de l’Orde Mercedari amb el seu escut de la creu de la catedral de Barcelona i les quatre barres d’Aragó.

La Ciutat Comtal té amb la basílica de la Mercè un dels seus millors atractius de caràcter espiritual i artístic i punt de referència internacional de pietat mariana.

Barcelona, divendres, 20 de març de 1992. Festivitat de Santa Alexandra,
Joan Bassegoda i Nonell,
de la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè.


Arxiu històric de la Basílica