3. Què demanar i com pregar?

La paràbola del jutge i de la vídua es tanca amb una promesa: el jutge farà justícia a la dona per la seva importunitat. De la mateixa manera, l'oració perseverant és capaç de canviar el cor de Déu. No obstant això, no poques vegades s'experimenta que l'oració no és atesa, com si no fos escoltada. On són la compassió i la misericòrdia de Déu quan els crits dels seus elegits, que són els més necessitats -des de les vídues als orfes, fins als nens pobres i malalts- semblen no ser escoltats? I si són escoltats, per què els resultats demostren que no són atesos? El Jesús de l'evangeli de Lluc és mestre d'oració i, per afrontar aquesta dramàtica realitat, explica la paràbola de l'amic importú.

La paràbola de Lluc 11,5-8 té alguns trets en comú amb la que estem comentant, si bé no fa referència a la misericòrdia de Déu. Explica que un amic, a causa d'un hoste inesperat al qual no té res a oferir-li, truca a la porta del veí per demanar-li tres pans. Malauradament és mitjanit, l'amic ha encallat i a la porta de casa i els seus nens estan al llit. Davant la insistència de l'amic, al final es veu obligat a aixecar-se i a donar-li els pans sol·licitats. En l'explicació que segueix (Llc 11,9-13) Jesús exhorta a demanar, buscar i cridar perquè Déu és capaç de donar, fer trobar i obrir. Després afegeix que, si un pare és capaç de donar a un fill un peix i no una serp, un ou i no un escorpí, molt més Déu està disposat a donar l'Esperit Sant als qui l'hi demanen! A primera vista sembla que l'Esperit Sant no té absolutament res a veure. I, en canvi, és el principal do que s'ha de demanar en la pregària, perquè només l'Esperit permet distingir un peix d'una serp i un ou d'un escorpí. Moltes vegades es demana a l'oració tot el que sembla útil i necessari, però no ho és per a Déu; és més aviat secundari i no entra en la seva voluntat.

En l'oració no sabem què demanar: és la condició en què s'experimenta, més que en cap altra, la debilitat humana. Però precisament en aquestes situacions: «l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem demanar com convé; mes el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs inefables, i el que escruta els cors coneix quin és l'aspiració de l'Esperit, i que la seva intercessió a favor deels sants tal com Déu» (Rm 8,26-27).

És fàcil deslliurar-se de l'oració quan sembla que no és escoltada; el difícil és perseverar com una vídua importuna, perquè Déu està més disposat que qualsevol jutge a escoltar amb rapidesa els crits dels seus elegits. Als creients se'ls demana perseverar en la pregària, també quan els resultats són diferents dels esperats.

4. Perseverar en la fe

La paràbola del jutge i de la vídua projecta sobre la vida humana una interrogació que fa pensar. Quan Jesús torni, trobarà fe a la terra? Freqüentment es té una idea rebaixada i limitada de la fe: que sigui de tots i s'identifiqui amb un conjunt de nocions o, per contra, que correspongui a tot el que és incomprensible. En realitat, la fe és difícil de conservar, sobretot quan es demana allò que no és correspost; llavors es desisteix de l'oració i arriba a faltar la fe.

Sobre la relació entre l'oració i la fe és exemplar tot l'escrit sobre Jesús en la Carta als Hebreus: «El qual, havent ofert en els dies de la seva vida mortal precs i súpliques amb poderós clam i llàgrimes al qual podia salvar de la mort, va ser escoltat per la seva actitud reverent, i tot i ser Fill, amb el que va patir va experimentar l'obediència; i arribat a la perfecció, es va convertir en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen » (He 5,7-9). Amb tota la seva humanitat Jesús ha travessat l'estretor de la prova i ha romàs abraçat a la seva pietat, que és la fe capaç d'abandonar-se sense reserves en els braços del Pare. Tot el que va patir no el va apartar de Déu, sinó que li va permetre aprendre la fe obedient a la voluntat del Pare. Sembla paradoxal el que es diu en la Carta als hebreus: Com és possible sostenir que Jesús va ser escoltat, si no se li va estalviar ni una gota del calze que va beure? Es pot considerar atesa la seva súplica si va haver d'afrontar la ignominiosa pena de la creu? En realitat, va ser escoltat pel Pare amb la resurrecció, que passa sempre per la mort de creu.

La fe que es demana als que han escoltat la paràbola del jutge i de la vídua és, al mateix temps, confiança, fidelitat, lliurement: neix de l'oració i s'arriba a l'obediència de qui aprèn a escoltar la voluntat de Déu, fins i tot quan no l'entén. Per desgràcia, en el nostre temps es fa sempre més difícil i escassa la constància en la pregària i la disponibilitat a escoltar les respostes que, sovint, són diferents de les nostres preguntes.

5. «Ho va veure amb misericòrdia i elecció»

La relació entre la vídua i els elegits de Déu demana un major aprofundiment perquè expressa una de les veritats evangèliques més desconcertants: Déu no està de part del jutge, que a més no té cap temor d'ell, sinó de la vídua. Elegits de Déu són els orfes i les viudes que no poden fer front als abusos que pateixen. I per què tria Jesús als febles i als pecadors, com Leví, que és un recaptador d'impostos? «Després d'això, va sortir i va veure un publicà anomenat Leví, assegut al lloc d'impostos, i li digué: "Segueix-me". Ell ho deixà tot, s'aixecà i el va seguir» (Llc 5,27-28).

En l'explicació que segueix, Jesús assenyala que «no necessiten metge els que estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar la conversió a justos, sinó els pecadors» (Llc 5,31-32). La lògica de l'elecció és inconcebible: Déu tria a qui és feble en el món, menyspreat i infame per confondre a qui és fort, savi i noble, perquè ningú pugui al•legar algun dret davant seu (1 Cor 1,26-29). En termes positius, Déu tria als últims per arribar als primers, d'una altra manera seria inevitable pensar en una elecció que exclou els altres. Dit amb les paraules de la misericòrdia, és vàlid tot el que s'ha dit en el llibre de l'Èxode 33,19 i explicat per Pau: «Doncs diu ell a Moisès: "Seré misericordiós amb qui ho sigui: m'apiadaré de qui em tingui pietat"» (Rom 9,15). En quin sentit és Déu misericordiós amb qui vol? Pot excloure algú de la seva misericòrdia? I qui són els escollits?

Primer de tot, l'elecció que fa Déu està traspassada, de principi a fi, per la gràcia i no està condicionada per cap agent extern: Déu no tria perquè s'és bo, sinó per fer bons a qui tria! A propòsit de la seva elecció, Pau necessita que «Jesucrist va venir al món a salvar els pecadors; i el primer d'ells sóc jo. I si vaig trobar misericòrdia, va ser perquè en mi primerament manifestés Jesucrist tota la seva paciència» (1 Tim 1,15-16).

S'és elegit per gràcia no per excloure els altres, sinó per incloure'ls en la misericòrdia de Déu. Per desgràcia, quan es pensa en els elegits es cau freqüentment en el parany de l'exclusió. En realitat, Déu tria a alguns no per rebutjar els altres, sinó per incloure a tots. En això la terrible paraula de la «predestinació» no comprèn l'elecció i el rebuig, sinó només l'elecció. En el projecte de Déu no hi ha cap predestinació al mal i al bé, sinó només i sempre al bé. I aquesta elecció no depèn de la bondat de Déu, sinó del fet que, com explica Jesús al diàleg nocturn amb Nicodem «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3,16). Només quan es pensa en l'elecció sense aturar-se davant la creu de Crist, pot imaginar-se que hi hagi una elecció d'alguns amb desavantatge per a altres o, encara pitjor, contra ells.

El retrat de l'elecció en la misericòrdia de Déu es verifica no en l'arrogància ni en la presumpció, sinó en el servei als altres. Si Déu és «Pare misericordiós i Déu de tot consol» és perquè «ens consola en tota tribulació nostra per poder nosaltres consolar els que estan en tota tribulació, mitjançant el consol amb què nosaltres som consolats per Déu» (2 Cor 1,3-4). Per tant, no és primer l'elecció i després la misericòrdia, sinó que la misericòrdia de Déu es transforma en elecció. Escriu bé sant Beda, el Venerable, comentant la vocació de Leví (o Mateu), en l'homilia 21,149: «Va veure Jesús a un publicà i, perquè el va veure amb misericòrdia i elecció, li va dir "Segueix-me"». Miserando atque eligendo o «amb misericòrdia i elecció» és el lema del papa Francesc.

19/05/2016 09:00:00