L’Església es fa paraula. L’Església es fa missatge. L’Església es fa col·loqui”.

Joan Pau II afirmava que el diàleg pastoral és “una obligació fonamental de l’Església en els diversos ambients i nivells”. Tota la història de la salvació narra aquest diàleg llarg i variat entre Déu i l’home, que parteix de Déu, el qual manté amb l’home una admirable conversa. L’evangelització implica una mediació insubstituïble que és la comunitat cristiana. Per això, és “indispensable desenvolupar un estil de parròquia acollidora i dialogant, on tothom pugui trobar-se com a casa”. Això demana que els seus membres siguin acollidors i dialogants envers tothom qui s’acosti a la comunitat. I en aquest sentit ha estat ben explícit el Concili Provincial Tarraconense quan afirma que “ens volem comprometre encara més a favor de la comunitat cristiana, capaç de relació i de diàleg amb la gent que desconeix Crist, a la qual pot oferir un acolliment cordial que és el rostre viu i concret del missatge evangèlic”.

L’acompanyament és la tercera actitud i activitat dels qui acullen, i està molt d’acord amb la naturalesa maternal de l’Església, la qual, com les mares, és acollidora i acompanya sempre els seus fills. Cal imitar Jesucrist, que va viure llargament amb els deixebles i els va acompanyar, ja que els va escollir “perquè estiguessin amb ell”. L’acompanyament del pastor cal que arribi també als qui tenen una responsabilitat eclesial, com per exemple les catequistes i els catequistes. El treball de formació, de preparació i de realització d’un servei eclesial en el si de la comunitat cristiana demana que qui el realitza compti amb un acompanyament continuat.

Això l’ajudarà en els moments de dificultat o de desànim i també en els moments d’èxit per viure les mateixes actituds de Jesucrist, que “no va venir a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per a tothom”. El Directori de la Parròquia, de la Conferència Episcopal Tarraconense, de 21 de gener de 2001, en parlar del grup de persones més responsables i actives en les tasques pastorals, demana que “hi hagi un sol·lícit acompanyament d’aquestes persones, tant per acompanyar i alimentar la seva fe com perquè elles també siguin obertes i acollidores de tothom”.

Dins de les accions proposades a tota l’arxidiòcesi com a accions coherents amb aquest objectiu, hi ha l’acolliment i l’acompanyament que ja s’ofereix als esposos en situació de crisi i dels esposos cristians divorciats i casats de nou per oferir-los un servei diocesà d’assessorament en ordre a una possible declaració de nul·litat del seu matrimoni canònic. Les famílies cristianes que ja viuen en les perifèries geogràfiques i existencials, com a esglésies domèstiques han d’acollir veïns, amics i coneguts per manifestar-los la misericòrdia de Déu envers ells i per oferir-los l’anunci de la Bona Nova de l’Evangeli de Jesús. Estarem molt atents als fruits del Sínode dels Bisbes sobre la família del mes d’octubre d’enguany.

El Papa Francesc ha volgut que, poques setmanes després de l’Assemblea Sinodal del proper octubre, comenci l’Any Sant extraordinari de la Misericòrdia. Després de la lectura de l’Instrumentum laboris sobre la família, tema de l’Assemblea sinodal, la meva impressió i la meva esperança és que aquesta Assemblea sinodal estigui en sintonia amb l’Any Sant de la Misericòrdia i concretament amb el contingut de la butlla pontifícia Misericordiae vultus, oferint a les famílies de tot el món un rostre de l’Església veritablement misericordiós.

L’acolliment, l’hem de practicar també amb els nostres germans immigrants que viuen al costat nostre. Molts d’ells, cristians, participen en les nostres comunitats cristianes i en les celebracions litúrgiques. El Papa recorda que el tema de la misericòrdia és molt present en el judaisme (Antic Testament) i en l’islam (el Déu Misericordiós i Clement). Per això ens demana que “aquest Any Jubilar viscut en la misericòrdia pugui afavorir el trobament amb aquestes religions i amb moltes altres tradicions religioses i ens faci més oberts al diàleg per conèixer-les i comprendre’ns millor, elimini tota forma de tancament i menyspreu, i allunyi qualsevol forma de violència i de discriminació”.

Què vol el Sant Pare en aquest proper Jubileu? Ell mateix ens respon dient-nos: “En aquest Jubileu l’Església serà cridada a guarir encara més aquestes ferides, a alleujar-les amb l’oli de la consolació, a embenar-les amb la misericòrdia i a guarir-les amb la solidaritat i la deguda atenció. No caiguem en la indiferència que humilia, en la rutina que anestesia l’ànim i impedeix descobrir la novetat, en el cinisme que destrueix.”

El cristianisme té una tradició de realisme i el Papa Francesc en dóna una prova evident en dir-nos, davant del Jubileu: “Obrim els nostres ulls per mirar les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de la dignitat, i sentim-nos provocats a escoltar el seu crit d’auxili. Que les nostres mans estrenyin les seves, i que els apropem a nosaltres perquè sentin el caliu de la nostra presència, de la nostra amistat i de la fraternitat. Que el seu crit es torni el nostre i junts puguem trencar la barrera de la indiferència que acostuma a regnar sobiranament per amagar la hipocresia i l’egoisme.”


03/12/2015 09:00:00