Quan Maria és creat es trenca la desesperança, quan porta a Crist al temple despunta la redempció, en el món s'obre l'esperança. Aquesta és la peculiaritat de Maria, aurora que anuncia al sol. Ella va viure en tot moment en dimensió d'esperança, a Betlem i a la creu, en la resurrecció i en l'anhel de l'Esperit, sempre humil i sacrificada. Aquesta resposta esperançadora la constitueix, com afirma sant Alfons Maria de Ligorio, universal distribuïdora de les gràcies: "Déu, que ens va donar a Jesucrist, vol que totes les gràcies que han estat, són i seran dispensades als homes fins a la fi del món pels mèrits de Jesucrist, siguin dispensades per les mans i per la intercessió de Maria".

I elevada al cel és la mira esperançada de tots els mortals. Des del bressol fins a la mort, quan patim, quan gaudim, Ella és la dolçor i l'esperança. L'estrella que porta els homes. Mare. Per als cristians captius, els mercedaris eren l'única esperança. Enfonsats en el fangar de la desesperança, només ells podien emergir-los, amb la redempció, amb la visita, amb la glopada d'aire pur. I avui seguim el mateix signe, amb Maria i per Maria.
 
En la comesa que ens va assenyalar fa 800 anys. Encoratgem a les presons, a les escoles, als hospitals; als malalts, als ancians, als disminuïts, als trepitjats. Però en la vida de tots hi ha un moment d'exaltació sublim de l'esperança o de la desesperació, el tràngol inexorable de mort. Aquí és quan es fa vehement la presència maternal de Maria. Alliçonador ho explica el nostre Tirso de Molina de fra Gonzalo de Ulloa, un àngel més al cel per assistir a la seva Majestat eterna:  “proficiente en los estudios y en la virtud, fue encargado de cuidar la capilla e imagen de nuestra Señora de los Remedios; limpiábale el altar, barría el santuario, atizaba la lámpara... todos sus recreos eran esta Señora y su adorno. Pagóselo su Majestad Virgínea con acercársele más, llevándole consigo. Dióle la enfermedad última y, tan breve, que a pocos días desesperaron de su vida los doctores. Llevó como un ángel pacífico las incomodidades y dolores; recibió gustosísimo los santos sacramentos, y al tiempo de expirar, como si fuera a bodas, se rio regocijado y haciendo alegres demostraciones de cortesía y agasajo dijo: Apártense, Padres, dejen llegar a esa hermosísima Señora, mucho más bella que los ángeles.”

Fr. Joaquín Millán
 


05/01/2017 09:00:00