L'advocació de Maria de la Mercè està lligada a la tasca carismàtica de l'orde mercedària, nascuda a Barcelona amb sant Pere Nolasc, el seu fundador, mercader original, naturalitzat ciutadà barceloní. Va saber descobrir el patiment dels cristians captius en poder de musulmans, i es va obstinar, amb un grup de companys, primer amb el seu personal patrimoni, i després recol•lectant almoines, en exercir el ministeri de la caritat exímia: ajudar, visitar i redimir captius.

Quan faltaven diners per comprar la seva llibertat, rescatant de les masmorres africanes, s'obligaven tots a quedar en ostatges, esperant que arribessin els seus companys amb els diners pactats. Si això no succeïa al seu temps, estaven disposats a lliurar la seva pròpia vida. Aquesta caritat suprema va ser una gran novetat i una gran mercè, un gest de misericòrdia. A partir d'aquesta experiència, s'arriba a l'acte fundacional a la catedral de Barcelona -amb la presència de Nolasc i els seus, el jove rei Jaume I i el bisbe Palou- el 10 d'agost de 1218.

L'Església donarà la seva confirmació pontifícia amb la butlla Devotionis vestrae, expedida pel papa Gregori LX, estant a Perusa, el 17 gener 1235. Així, l'Orde de la Mercè és reconeguda com a nova orde de redempció -acabava de néixer la de la Trinitat, a París- amb la diferència que els mercedaris eren laics, i Nolasc es va comprometre a lliurar tots els béns a la tasca redemptora, guardant únicament l'indispensable per viure. Accepten la regla de sant Agustí, vesteixen el blanc hàbit de Santa Maria, i en el seu escapulari porten l'escut amb la creu blanca de la Catedral de Barcelona, amb fons vermell, sobre els quatre pals vermells, en fons daurat, de l'escut del Regne d'Aragó, donat pel rei Jaume I. Era, d'altra banda, com una mena de «salconduit» davant els caps mahometans.

Sempre estarà present en els religiosos mercedaris la vivència maternal de Maria. La seva resposta es tradueix en els precisos gestos d'amor alliberador en favor dels captius. Així, a poc a poc, es va identificant l'obra de mercè amb l'advocació a Maria, fins unificar-se en l'expressió originària de Maria de la Mercè. La vinculació de l'advocació al sorgiment de l'obra alliberadora -com hem assenyalat- realitzada pels religiosos de la Mercè, i pels fidels, és una realitat constatable en els gairebé vuit segles d'història. És, certament, un admirable testimoni de difusió i extensió del seu culte, associat, indissolublement, a l'obra d'alliberament redemptora exercida en nom seu.

Els primers religiosos dediquen, molt aviat, les esglésies a Maria. Quan Jaume I, en 1237, fa donació d'una parcel•la al Puig (València), on troben un relleu de Santa Maria, edifiquen una església en el seu nom: Santa Maria del Puig. I quan es construeix la primera església en els terrenys de Barcelona, al costat del mar, donats per Plegamans, es va consagrar a Maria de la Mercè. Caminant el temps es va elevar a categoria de basílica. I segueix el mateix procés, al llarg dels segles, cada vegada que els mercedaris i mercedàries obren un temple o capella allà on s'estableixen per exercir el seu carisma propi.


26/01/2017 09:00:00