ESPIRITUALITAT

Contingut:
- L'ordre de la Mercè
- Mare de Déu de la Mercè
- Sant Pere Nolasc
- La Basílica de la Mercè
- Barcelona i la Mercè
- Arxiu històric de la Basílica
- Espiritualitat mercedària
- Sants i Beats mercedaris
- Festes mercedàries
- Llegendes mercedàries
- Vull ser mercedari
- Familia mercedària



L'ordre de la Mercè


L' Ordre de la Mercè va ser fundada a Barcelona l'any 1218 per Sant Pere Nolasc, amb l'aprovació de Jaume I, encara nen, i el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou. La seva fundació va tenir lloc a la catedral de la Ciutat Comtal i va ser acceptada canònicament el 17 de gener de 1235 per part del papa Gregori IX.

Tot i que l'Ordre de la Mercè va néixer en una època de gran creixement de les ciutats, del comerç, dels gremis... amb el que començaven a aparèixer altres ordres mendicants (com els franciscans i dominics), l'ordre té en els seus orígens trets de les ordres militars de l'època, i coexisteixen en el temps mercedaris armats que s'encarregaven de vetllar i defensar les expedicions mercedàries constituïdes per la redempció dels cristians captius. Els militars mercedaris van col·laborar en la reconquesta, i no va ser fins l'any 1327 que l'Ordre de la Mercè va perdre aquest caràcter militar inicial i va passar a esdevenir un ordre exclusivament religiosa de germans cooperadors i sacerdots.



L’Ordre de la Mercè va néixer per dedicar-se a la redempció dels cristians captius. Sant Pere Nolasc va ser prior d’almoina pels captius a l’Hospital de Santa Eulàlia, situat al costat de la catedral. En aquest hospital, fundat al s. X pel Compte de Barcelona i que des de sempre va comptar amb la protecció reial, s’hi atenia a la gent més pobre, es cuidava dels malalts, s’alimentava a gent desnodrida i es recollien almoines per tal de rescatar als cristians captius per part dels musulmans, fossin presoners de guerra o segrestats en actes de pirateria marítima o terrestre (ràtzies nocturnes). Aquests cristians eren traslladats a territori musulmà per treballar com a esclaus en condicions molt dures. Molts acabaven morint o bé intentaven millorar una mica les seves condicions de vida abjurant de la fe cristiana i passant a ser musulmans de segona, no deixant en cap moment de rebre el rebuig per part dels seus carcellers.

Gràcies a les relacions comercials, que no van deixar d’existir en cap moment, es demanava preu per ells a canvi de la seva llibertat, aquest missatge el rebia la família que molt sovint no tenia els diners suficients pel rescat , o de tenir-los, s’endeutaven per portar a casa els seus éssers estimats. Existien fins i tot comerciants coneguts amb el nom de “exeas” o “alfaqueques” que feien d’intermediaris.

Aquesta realitat explica el perquè es rebien almoines i herències per destinar-les a la redempció dels captius, l’Hospital de Santa Eulàlia organitzava aquestes redempcions. L’any 1203 trobem a Pere Nolasc alliberant a més de 300 captius a València com a Prior de l’hospital, abans fins i tot de la fundació de l’Ordre de la Mercè que va tenir lloc a l’Hospital de Santa Eulàlia, el nucli de tot. Així va ser com el primer nom que van rebre els seguidors de Nolasc després de la fundació de l’Ordre va ser Ordre de Santa Eulàlia. Va ser més tard quan es va identificar el que feien aquests frares com a “mercès”, ja que en el llenguatge de l’època “fer mercè” era sinònim d’alliberar captius. A mitjans del s.XIII ja es coneixien aquests frares com els frares de la Mercè. I en qüestió de poc temps van passar a anomernar-se mercedaris.

El símbol que caracteritza als mercedaris es el seu cèlebre escut, dividit en dues parts: la superior amb l’emblema de la catedral de Barcelona: creu blanca (o plata) en fons vermell; i a la part inferior l’escut de la corona d’Aragó, amb les seves franges verticals daurades i vermelles, i la corona reial rematant la part superior de tota la insígnia. L’escut figurarà sobre el blanc de l’hàbit dels frares mercedaris i serà present en les seves esglésies i convents.

Les últimes redempcions van tenir lloc a finals del s. XVIII. Es calcula que el número total de persones redimides pels frares de la Mercè des de la seva fundació va arribar als 80.000 alliberats.



L’ordre de la Mercè va tenir també un paper molt important en l’evangelització d’Amèrica, essent present un mercedari en el segon viatge que Cristòbal Colom va realitzar al Nou Continent. En dona fe d’aquesta important petja mercedària a Amèrica l’arrelada devoció a la Mare de Déu de la Mercè en tots els països de parla hispana: esglésies, basíliques, festes, noms, universitats...  En l’actualitat la majoria de les províncies mercedàries que constitueixen l’Ordre estan situades a Amèrica: Mèxic (que engloba Mèxic, Hondures i Cuba), Argentina, Xile, Equador (amb convents també a Bolívia i Colòmbia), Perú, Brasil... i les que no estan a Amèrica (Aragó, Castella i la província Romana), que hi tenen rectories en aquest meravellós continent (Aragó a Veneçuela, Guatemala, El Salvador i Panamà; Castella a Puerto Rico; La Romana a EEUU). Així mateix, tan la província d’Aragó com la de Castella i Xile, tenen fundacions a Àfrica (Moçambic, Costa de Marfil, Angola...) i La Romana a Àsia (Índia). 

Juntament a la branca masculina, dins l’arbre de la família mercedària, existeixen varies branques femenines: les Mercedàries de l’Ordre de la Mercè, de clausura; que tenen el seu origen en Santa Maria de Cervelló (de la que conservem les seves restes mortals incorruptes presents a la Basílica des del 1290), les Mercedàries Missioneres, les Mercedàries de la Caritat, les Religioses de Nostra Senyora de la Mercè, les Germanes Mercedàries del Nen Jesús, les Mercedàries del Santíssim Sagrament, les Mercedàries de Bérriz... i també una branca descalça de mercedaris i mercedàries. Si li interessa tenir més informació sobre la Família Mercedària ho pot fer a través de lweb de l’Ordre de la Mercè.
 
Per acabar, no podem oblidar en aquest resum, als sants mercedaris que constitueixen el reflex on tot mercedari o amic de la Mercè pot emmirallar-se seguint l’exemple i la petjada de Nolasc: Sant Pere Nolasc, Sant Ramon Nonat, Sant Pere Armengol, Sant Serapi, Sant Pere Pascual, Santa María de Cervelló, la beata Mariana de Jesús, la beata Margarita Maturana, el beat Joan Nepomuceno Zegrí Moreno i els beats màrtirs de la sagnant guerra civil espanyola P. Mariano Alcalà i 18 companys mercedaris.


Actualment, l’Ordre de la Mercè està integrada vora 900 religiosos. El seu apostolat va dirigit al món de les presons (pastoral penitenciària), missions en països pobres, acollida d’immigrants, atenció als “nens de carrer”, parròquies, santuaris, alguna escola… La seva Cúria General es troba a Roma i el Superior General es el peruà P. Juan Carlos Saavedra.




Mare de Déu de la Mercè



Les Constitucions actuals de l’Ordre de la Mercè proclamen: “Por su intervención en el principio y vida de la Orden que lleva su nombre, los mercedarios llamamos a María Madre de la Merced y la veneramos como inspiradora de su obra de redención”.

A l’edat mitjana, mercè era sinònim de misericòrdia, una misericòrdia efectuada cap als més pobres, necessitats i marginats de la societat d’aquell temps: els captius cristians. A la seva redempció es van dedicar Pere Nolasc i els seus seguidors, i per això rebien el nom dels “homes de la mercè”; ja que els frares atribuïen la seva fundació a la Verge Maria al tenir-li una gran devoció, “mercè” acaba sent la manera com la denominen, d’un títol cap a Ella: Mare de Déu de la Mercè o de la Misericòrdia.

Els frares estaven convençuts que la Mare de Déu va intervenir en la fundació de l’Ordre, per aquest motiu a les Constitucions de 1272, les primeres de l’Ordre, van oficialitzar el nom de María en el títol anomenant-la: Ordre de la Mare de Déu de la Mercè de la redempció dels captius.




Quan els mercedaris construeixen la seva primera església l’any 1249, la dediquen a Santa Maria i la seva imatge comença a ser coneguda com a Santa Maria de la Mercè; des d’aquest moment comença a estendre’s el culte a totes les esglésies on s’estableixen els mercedaris.

A l’evangelització d’Amèrica, ja des del 1493, durant el segon viatge de Colom, la Mare de Déu de la Mercè acompanyava sempre als mercedaris, i el seu culte es va estenent per tot el continent, on la devoció popular fins i tot, modifica el sentit del seu nom, passant a anomenar-se Nostra Senyora de la Mercè, és a dir, repartidora de tots els dons que el seu Fill Redemptor ha depositat a les seves mans.

Ja que el culte a Maria, en la seva advocació a la Mercè, adquireix una gran difusió, la mateixa Església, al 1616 amb Pius V, al 1684 i al 1696, estén el seu culte a tota la cristiandat fixant la seva festa el 24 de setembre .

L’advocació de Santa Maria de la Mercè vol donar presència al misteri de l’església la misericòrdia maternal de Maria pels que pateixen algun tipus de captiveri o estan en perill de perdre la fe; es manifesta un aspecte de la misericòrdia maternal de la Mare de Déu: l’aspecte redemptor.  Maria és misericòrdia redemptora que actualitza l’obra de Crist a favor dels captius i els pobres; és l’expressió més intensa de l’amor redemptor de Crist, com evangeli d’alliberament.


La Mare de Déu de la Mercè a Barcelona

La devoció a la Mare de Déu de la Mercè, arranca pràcticament des dels orígens mateixos de l’Ordre, que, no ho oblidem, inicialment estava dedicada a Santa Eulàlia, tot i que el tarannà marià d’aquesta, constituïa la seva identitat i la seva essència més primitiva.

Ja al 1255 existia una Confraria dedicada a la Mare de Déu de la Mercè i figurava en la incipient església dels frares mercedaris. Al 1259 Pere Salat va deixar un llegat per tal que a l’església cremessin dues làmpades “una de dia i una altra de nit contínuament davant l’altar de Santa Maria allà constituït”. A finals del segle XIII va exercir el seu ministeri Fra Bernat Corbera, qui va introduir el costum de celebrar els dissabtes la missa de la Mare de Déu i el cant del Salve.

El convent gaudia d’un gran predicament a la ciutat, era costum que els captius alliberats recorreguessin els carrers de Barcelona en processó, duent com exvots les cadenes del captiveri i visitant a la Mare de Déu de la Mercè; a la mateixa església es publicava en un cartell els noms i procedència dels alliberats. La fama del convent de la Mercè va créixer a mitjans del segle XIV, amb la tradició del prodigi de la conversió del pa en sang coagulada en el “homo conventual” la nit d’un 8 de desembre. Al 1361 es va encarrerar a Pere Moragues l’elaboració de la imatge que avui presideix l’altar de la Basílica i el nou retaule de fusta de llavors (avui desaparegut).




El Raval dels Còdols està situat al barri marítim, es natural, doncs, que els primers devots de la Mare de Déu fossin gent de mar i que entre ells hi hagués una gran devoció per Santa Maria de Cervelló, per això la imatge de la Santa sempre sosté un vaixell entre les seves mans. Durant el segle XV la Verge del Barri de la Rivera es va convertir en Mare de Déu de la ciutat.

El 21 d’octubre de 1888 la imatge de la Mare de Déu de la Mercè va ser coronada a la catedral pel bisbe de Barcelona, Jaume Català, complint amb l’aprovació del 31 de maig per part del papa Lleó XIII. Els oficiants i el poble van cantar “Els goigs de la Mare de Déu de la Mercè”, que va escriure Mossèn Jacint Verdaguer per l’ocasió, amb música del mestre Josep Rodoreda: : “Estel de Barcelona/ reina de la Mercé/ al poble que us corona/ doneu-li amor i fe". Aquell mateix any, Lleó XIII, eleva a ritus doble per a tota Espanya pregar a la Mare de Déu de la Mercè, i, des del 1904, tots aquells que visiten l’església de la Mercè el 24 de setembre, poden guanyar el jubileu.
 
El 24 de setembre de 1918, Barcelona celebra amb gran solemnitat el VII Centenari del Descens de la Verge i la fundació de l’Ordre de la Mercè. El bisbe Reig i Casanova, a la plaça Catalunya, imposa el ceptre a la Verge. El papa Benet XV va concedir a l’església de la Mercè el títol de la Basílica menor, i en commemoració, va col·locar en una de les portes de l’altar major, l’estàtua del bisbe Reig agenollat davant el pontífex rebent dit privilegi. 
 
A l’inici de la Guerra Civil Espanyola, les gestions de la Sra. Teresa Coll Muñarch van salvar la imatge de la Mercè. En primer lloc rescatant-la de l’església en l’incendi del juliol de 1936 i portant-la a Capitania General, i el 27 de setembre de 1936 entregant la imatge a la Junta Salvació del Patrimoni, lliurant-la al Museu d’Art de Catalunya.
 
La imatge de la Verge va tornar al seu lloc el 24 de setembre de 1939. Va ser prèviament restaurada pel Feliciano Veciana, de Barcelona, ja que tenia un petit desperfecte al front i li faltava un braç i les dues mans, trobats el 1936 casualment d’entre un munt de deixalles de la basílica després de l’incendi. La Sra. Teresa Coll Muñarch va morir el 31 de maig de 2001; uns anys abans, la germandat de la Mercè la van admetre d’entre els seus membres com a Germana de l’Ordre.
 
El cos de Santa Maria de Cervelló va ser guardat a casa del Sr. Francesc Ràfols i Fontanalls, que va entregar a la Basílica un cop acabada la contesa.
 
Entre 1940 i 1976 la Basílica de la Mercè va ser restaurada. Els escultors Miquel i Llucià Oslé van realitzar la gran imatge que remata la cúpula; Joseph Obiols i Pau Macià i Pons van treballar en el fresc i els murals de l’interior; es va restaurar i entronitzar la imatge de la Mare de Déu de la Mercè l’any 1959, i el 1963 va ser col·locada sobre un magnífic tron de plata, situat sobre una pedra tallada de Montserrat.
 


Des de 1964 la sagrada imatge pot contemplar-se sense els vestits sobreposats que la cobrien. El baldaquí barroc de marbre de l’altar major va passar a la capella de la Soledat i es va restaurar la façana procedent de l’antiga església de Sant Miquel. Al 1981 es va urbanitzar la Plaça de la Mercè al enderrocar l’illa de pisos que l’ocupava. 
 
I fins aquí aquest petit recorregut per la historia de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona. Que boniques i consoladores ressonen sota les seves voltes les solemnes estrofes dels 'Goigs de la Mare de Déu de la Mercè” de Mossèn Jacint Verdaguer!:
“Dels captius Mare i Patrona / puix del cel ens heu baixat: / Princesa de Barcelona, Protegiu vostra ciutat'….



Sant Pere Nolasc


Des dels inicis de l'església -diu el Concili Vaticà II- hi va haver homes i dones que per inspiració de l'Esperit Sant van fundar famílies religioses que l'església va rebre i aprovar amb la seva autoritat.

Un d'aquests homes cridats va ser Pere Nolasc, fundador religiós de l'Ordre de la Mercè, que dins l'área llatina es va estendre tant a Europa com a Amèrica, amb una vocació universal i d'evident actualitat. Avui està present en els 5 continents.



Parlem de la dècada de finals del segle XII: possiblement Pere Nolasc va néixer l'any 1180 a Barcelona. De la seva primera infància es desconeix gairebé tot, però pel que sembla la seva família vivia en una posició social i econòmica sense estretors. 

Pere Nolasc era comerciant o mercader. "Els comerciants en aquella època -narra Guillermo Vázquez- no eren els homes que coneixem rere un taulell avui en dia, sinó arriscats capitans que emprenien grans viatges per adquirir i col·locar les seves mercaderies, lluitant contra tot tipus de perill". Com a mercader es fixava en tota classe de mercaderies que circulaven per mar i terra. Per desgràcia això també incloïa la mercaderia humana. En aquella societat es comptava amb les persones privades de llibertat i es traficava amb elles: esclaus i captius. 



El rei Jaume II d'Aragó, en una carta del 4 de gener de 1302, parlant al Papa de l'Ordre de la Mercè, deia: “En otro tiempo, ciertos seglares de nuestra tierra, devotos de Jesucristo que nos redimió con su sangre, por liberar a los cautivos cristianos de la cautividad de los no cristianos, fueron poco a poco vendiendo sus propios bienes y emplearon el dinero en la redención y, finalmente, pidiendo públicamente limosnas a los fieles en las iglesias, libraban con aquellas a tales cristianos del poder de los moros”.

Aquestes activitats, anteriors a la fundació de l'Ordre, que anava de la venta de tot allò propi a la demanda de donatius pels pobles, es remunta a les dues primeres dècades del segle XIII. Des de molt jove, Pere Nolasc, orienta la seva vida a l'alliberament del seu germà esclau i atrau a la causa a altres persones de la seva edat. Ja a l'any 1213 va realitzar la seva primera redempció a València sent "Procurador de l'almoïna pels captius" a l'hospital de Santa Eulàlia. Pietós i actiu, Nolasc va plamant el seu propi camí cristià a través d'un projecte que es realitza en un grup religiós dedicat a aquesta activitat de caritat, i que per inspitració divina, es constitueix el 10 d'agost de 1218 a la catedral de Barcelona. 

Per aquesta nova ordre religiosa, juntament amb els frares, va haver de crear i organitzar tot l'entramat que suposa una nova comunitat religiosa, dedicada a una activitat en primer lloc religiosa, però també social i jurídica. La gent admirava la bona acció de Pere Nolasc i els seus, i a través de donatius i almoines van ser possible el creixement de la santa obra de la redempció dels captius. El primer fundador, sol o amb altres religiosos, en vàries redempcions a València, Balears, Granada i Argel, va alliberar 3920 captius. Amb la joia de veure la seva obra aprovada pel papa Gregori IX al 1235 i deixant 18 convents i prop de 100 frares, va morir el 6 de maig de 1245 a Barcelona.



L'humil frare laic Pere Nolasc va ser considerat sempre com un fidel imitador de Crist Redemptor i considerat sant. La seva veneració es va estendre ràpidament allà on hi havia els seus seguidors, i l'església, ratificant aquesta convicció, el va canonitzar l'any 1628.


La Basílica de la Mercè


En els seus orígens, l'Ordre de la Mercè, ocupava l'espai de l'Hospital de Santa Eulàlia, situat al costat de la catedral de Barcelona, on es treballava i s'acollia tan a gent desfavorida com a captius redimits; aviat, però, l'edifici es va fer petit i va ser necessari construir un de nou més ampli per acollir a la nova comunitat religiosa per poder atendre millor als cristians rescatats dels musulmans. 

Va ser l'any 1232 quan Ramon de Plegamans va comprar i regalar a Pere Nolasc un tros de platja junt el port, a l'inici dels Còdols. Al 1235 ja s'havia edificat una casa de la caritat per als captius alliberats, construïda sota la protecció de Santa Eulàlia. Aquell mateix any la nova ordre va ser aprovada canònicament pel Papa Gregori IX.

Al 1245, el Papa Inocenci IV va concedir a l'edifici el permís per celebrar els oficis divins i poder enterrar dins el convent. Al 1249 el bisbe de Barcelona, Pere de Centelles, va permetre als mercedaris "aixecar una església dedicada a Santa Maria i incloure un cementiri on poder enterrar als religiosos i domèstics i als confrares de l'ordre...". Aquesta es la indicació més antiga que fa referència a la construcció d'una església al lloc que ara ocupa la Basílica.

La donació de Ramon de Plegamans va quedar curta amb el pas dels anys i els frares van haver de comprar trossos de parcel·la al costat del carrer Oller. A l'altre costat del carrer de la Mercè la propietat arribava fins el mar, i aquesta part es va dedicar a l'hort (en aquell temps el mar començava a l'actual Passeig Colom). Aquesta zona no va ser edificada fins ben entrat el segle XV, conforme s'anava avançant en la construcció de l'església, s'anava desmantellant el convent dels frares, i va caldre edificar un nou edifici al costat del mar. El rei va donar permís per la construcció d'uns arcs que comuniquessin el convent i l'hort amb l'església.

La nova església, d'estil gòtic, era senzilla. A l'inici comptava amb dues capelles: una dedicada a Sant Eloi i l'altra a Santa Marina, situades en la zona de l'església que actualment donen al carrer Ample. A la capella de Santa Marina va ser enterrada el 19 de setembre de 1290 Santa Maria de Cervelló, el cos de la qual roman incorrupte a dia d'avui i és venerat per multitud de fidels. Cada 19 de setembre s'exposa amb aquesta finalitat. Al 1380 el rei Pere IV va oferir un sarcòfag de plata i un altre de fusta policromada amb motiu del trasllat de les seves restes des de la tomba a terra al sarcòfag ofert pel rei. La imatge del sarcòfag és la més antiga que s'ha trobat de la Santa, en ella apareix el retrat del rei que, agenollat, venera les seves restes incorruptes. Actualment es conserva al Museu Diocesà de Barcelona.



Pel que fa a l'església, es va dedicar, des dels seus orígens, a Santa Maria. El poble va començar a anomenar-la, mica en mica, Mare de Déu de la Mercè, per la tasca de "mercès" que realitzaven els mercedaris. En aquella època se'n deia "mercès" a la redempció dels captius: "fer mercè" equival a alliberar de l'esclavatge; per aquest motiu, l'església de l'hospital dels frares era coneguda com l'església de la "mercè", i d'aquí va esdevenir el seu nom actual a l'església de la "Mare de Déu de la Mercè".

L'any 1335 es van construir dues capelles més, semblants a les existents; i a finals del segle XIV es va finalitzar la construcció de la torre. A meitat del segle XV van ser construïdes les capelles de Sant Hipòlit i Santa Úrsula, ja situades al costat del mar. L'església en aquell moment mesurava 35 per 22 metres. La coberta era de volta ogival i a les creus hi havia gravats els misteris de Nostra Senyora i les armes dels benefactors. A la façana s'hi trobaven "dues grans portes i el seu frontal d'un bonic treball en mosaic i sobre les portes es troba col·locada una bonica, alta i proporcionada imatge de Maria Santíssima de la Mercè". La façana era sòbria, amb un rosetó auster i algunes motllures ornamentals. Davant la façana, en l'angle amb el carrer Ample, els frares van emplaçar a mitjans del s. XV, el seu petit cementiri que va subsistir fins a principis del s. XIX. La imatge de la Verge de la Mercè que va presidir el timpà fins el s. XVIII va ser trobada en unes excavacions l'any 1942; avui dia està situada a la capella del Descens.

Va ser durant l'any 1361 quan començà la construcció del retaule d'aquesta primera església, a càrrec de l'arquitecte Bernat Roca. L'artista es comprometia a posar al centre del mateix, una imatge de la Mare de Déu amb dues llanternes. La imatge anterior a l'actual, que alguns identificaven com la de la "mà a la cara" es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. La imatge actual mesura 1.40 m (set pams d'aquella època) i la seva elaboració s'atribueix a Pere Moragues, ja que era l'escultor que col·laborava habitualment amb l'arquitecte Roca. L'estil de la imatge també coincideix amb la que emprava habitualment l'escultor.




L' imatge és policromada i el seu rostre, d'una gran sensibilitat, amb unes faccions perfilades. Duu el cabell recollit al clatell i el cap descobert, segurament per poder col·locar-hi al damunt una corona metàl·lica. El mantell es tanca sobre el pit amb un fermall de contorn quadrat i sosté sobre els genolls el Nen Jesús. La majoria d'experts considera que el Nen és una mica posterior a la Verge, tot i que tant els plecs senzills i la manera de tractar les vestidures son molt semblants a l'estil gòtic, com en el cas de la Verge.



El retaule de l'altar major comptava també amb imatges de Sant Joan Evangelista, Sant Joan Baptista i Sant Pere Armengol. Al 1503 el pintor Antoni Marquès va decorar el retaule.

Al 1667, per voluntat del bisbe de Barcelona, el mercedari Fr. Alonso Sotomayor, es construí una cambra per a la Verge; per aquest motiu es va derruir l'antic retaule gòtic i el cadirat del cor. Al seu lloc es va aixecar un retaule barroc al centre del qual s'hi construí una gran finestra amb la cambra angelical, a través d'una escala accesible des de la sagristia s'hi podia ascendir per tal de venerar i admirar d'aprop la imatge de la Mare de Déu. Anys després, es va realitzar una escala per tal de facilitar el besamans en dies d'aglomeracions. Després d'eliminar altres dependències, es va construir, juntament amb la cambra de la Verge, un oratori amb una esvelta cúpula rematada per una llanterna, d'on es rebia la llum natural de l'estança.

En relació al convent, l'any 1605 el P. Antonio Simoni va decidir construir-ne un de nou, les seves obres es van finalitzar l'any 1636 essent Fr. Dalmau Serra el Mestre General de l'Ordre. Es va decorar el pont que comunicava la sagristia amb l'església i es va crear el pont que connectava el convent amb el cor. El claustre del convent, amb columnes fetes de marbre fosc, va ser obra de Jaume Granyer i mesura 26,40 m de costat.



Durant el segle XVIII, els frares s'adonaren que l'església se'ls quedava petita. Al Capítol General de 1764 es va aprobar la construcció d'una nova. La seva primera pedra va ser col·locada el 25 d'abril de 1765, com a director d'obra al capdavant l'arquitecte Josep Mas. El refectori del convent, va ser utilitzat com a església interna mentre duraven les obres, que es van allargar uns 10 anys, concluint el 9 de setembre de 1775. 

El nou temple es va edificar al mateix lloc que l'anterior i en la mateixa disposició, tot i que es va ampliar per la part del carrer Ample i es va allargar pel costat del presbiteri. Actualment la seva planta mesura 45,70 per 2',36 m.



Amb motiu de l'enderrocament de l'església gòtica l'octubre de 1767, es van remoure els ciments cercant el sepulcre de Sant Pere Nolasc, que no va ser trobat. Posteriorment, l'any 1782 es van realitzar algunes excavacions a la Baixada de la Canonja on van ser trobats algunes restes que no es van poder identificar.

Aquesta nova església es va inspirar en un estil barroc amb tendència italiana. Vicenç Marro va dissenyar el nou altar, que constava de dues estàtues col·locades a cada costat de Sant Pere Nolasc i Santa Maria de Cervelló; al centre la Verge estava rodejada d'àngels i amb dos captius als seus peus; sobre la Verge hi havia l'escut de la Mercè sostingut pels  àngels, obra de l'escultor Pere Serra; i sota seu una bonica estàtua de Santa Eulàlia. Un baldaquí de marbre per l'exposició del Santíssim completava aquest altar. Va ser inaugurat el dia 2 d'agost de 1794.

Amb tot això arribem al segle XIX, un segle que des dels seus inicis va ser molt convuls a causa de la Guerra del Francès (1808-1814), i nefast per a l'Ordre de la Mercè a Espanya. El convent va ser ocupat i utilitzat com a presó, destinat a caserna dels soldats francesos i italians i com a dipòsit d'intendència.

Al gener de 1814 es va tancar l'església i van desaparèixer les joies que havien estat donades a la Verge, així com el tron de plata que la ciutat havia regalat a la seva Patrona. La imatge de la Mare de Déu i el cos incorrupte de Santa Maria de Cervelló van sortir de l'església i es van poder guardar a la catedral per una major seguretat, retornant de nou a l'església l'any 1817. Aquell mateix any es va fer una processó a la catedral amb la imatge en motiu de la sequera i una altra el 1821 amb motiu del tifus.

L'any 1833, durant el Trienni Liberal (1820-1823), la comunitat va ser suprimida i el convent tancat de nou. Només l'església va poder seguir oberta com a parròquia. L'ajuntament va derruir els dos ponts que unien el convent amb l'església, que es van tornar a reconstruir  l'any 1824, l'any en que els frares van poder retornar al seu convent.

Al 1835, per un Real Decret de l'11 d'Octubre, les ordres religioses van ser suprimides a tota Espanya, i els mercedaris van deixar d'existir en aquest espai tan convuls del país fins que van poder tornar l'any 1878. Ja sense mercedaris, l'any 1869, la parròquia de Sant Miquel va ser traslladada a l'església de la Mercè, i en aquell moment l'església parroquial, es va passar a dir: "Parròquia de Sant Miquel i de la Mare de Déu de la Mercè". La seva porta renaixentista del s. XVI va ser desmuntada i reconstruïda entre 1871 i 1872 al carrer Ample, donant accés a la Basílica pel cantó lateral.

El convent va tenir diferents usos: oficina d'impostos, caserna d'un batalló de la Milícia Nacional, seu d'un regiment d'infanteria, casino militar... Finalment, el 29 d'agost de 1845 el nou capità General, Manuel Bretón, va convertir l'edifici en Capitania General de Catalunya. L'edifici va ser inaugurat el 10 d'Octubre de 1846.

Retornant a l'església de nou, l'any 1883 es va construir la cúpula sobre el creuer del tempre, obra de Joan Martorell. Aquell mateix any va morir el bisbe de Barcelona, José Urquinaona i Bidot i la seva tomba es va instal·lar al presbiteri de la Mercè, dins un sarcòfag de marbre sobre dues columnes al voltant de la porta de l'escala del cambril. Sobre aquest es va col·locar, l'any 1885, l'escultura del bisbe realitzada per Agapito Vallmitjana.

Amb ocasió de l'Exposició Mundial de Barcelona de 1888, es va finalitzar la cúpula i va ser coronada amb una majestuosa imatge en bronze de la Verge extenent el seu ceptre sobre la ciutat, obra de Maximí Solà. Aquell mateix any, la Verge va ser coronada canònicament a la catedral de Barcelona pel bisbe Jaume Català. A la sala annexa al cambril de la Mare de Déu es va instal·lar un relleu de marbre que representa el "Descens de la Verge davant de Sant Pere Nolasc", obra de Josep Llimona, el relleu va donar nom a la capella fins l'actualitat.



Amb motiu del 700 aniversari de l'Ordre de la Mercè, l'any 1918 la basílica va ser constituida Basílica menor, i se li va regalar el ceptre de l'Ajuntament com a Patrona de la Ciutat.

I amb tots els vaivens característics de la nostra història, arribem a l'any 1936. Al juliol va tenir lloc l'alçament que va donar punt de de partida a la guerra civil. Aquell mateix mes, la basílica va ser incendiada. Tot i que els bombers van actuar, només van procurar que el foc no arribés als edificis annexes. Gràcies a la intervenció d'alguns valents feligresos, la imatge de la Verge i el cos de Santa Maria de Cervelló van poder salvar-se de les flames i han pogut arribar íntegres fins els nostres dies. La imatge de bronze que coronava la cúpula va ser fosa per a ús militar. Tot allò que succeí a l'església de la Mercè ho va descriure, punt per punt, mossèn José Sanabre, arxiver de la diòcesi de Barcelona: “La tarde del 19 de julio la chusma frenética invadió el edificio de Capitanía General y, acto seguido, se dirigió a la iglesia de la Merced exigiendo su destrucción. No fue hasta el día siguiente que, acompañados de la fuerza pública, pudieron penetrar en el templo después de disparar numerosas balas de fusil contra la fachada. Acto seguido prendieron fuego en el interior de la iglesia de manera que se quemaron las pinturas de la bóveda mayor, se ahumaron los frescos la de la cúpula. Las tribunas de madera, el órgano y todas las imágenes de los altares laterales quedaron destruidas. Los bomberos velaron para que el fuego sólo quemara la iglesia y no pasara a las viviendas cercanas. El fuego fue avivado de nuevo en varias ocasiones los días posteriores”.

La imatge de la talla de la Verge va ser llençada des del cambril sobre el Sagrari de l'Altar Major i, dies després, altres revolucionaris van tombar-la a terra davant l'altar.

El pare Lluís Pelegrí Nicolás, beneficiat de l’església i martiritzat per aquest motiu el 29 de març de 1937, es va proposar salvar la imatge gòtica. Després de conèixer com havia quedat la imatge, va demanar ajut a una família de la parròquia ben relacionada mb el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, don José María España Sirat. A les quatre de la tarda del 27 de juliol van sortir de la Conselleria de Governació tres agents de confiança del conseller, juntament amb dos carabiners, dos guàrdies d’assalt i dos guàrdies civils. A ells es va unir Teresa Coll, que havia gestionat l’operació amb el conseller. El grup, en una camioneta, es va desplaçar fins la Mercè amb la finalitat de recuperar la caixa forta amb les joies de la Verge i que els assaltants no havien localitzat perquè havia quedat protegit en un mur del cambril. Un cop buidada la caixa van baixar al presbiteri i, al passar per davant de la imatge caiguda davant l’altar, la srta. Coll va suggerir emportar-se també aquella mostra d’art.

Els components del grup es van quedar sorpresos d’aquella proposta tan insòlita però un dels agents que havia estat instruït pel conseller i el serraller que va obrir la caixa forta van recolzar la idea i, finalment, la imatge va ser col·locada a la furgoneta i tapada amb un llençol que intencionadament havia agafat la srta. Coll. Seguidament van anar a Capitania on havien de recollir una altra caixa de cabdal que havia estat a la rectoria. Un cop al pati central, apartats ja de la curiositat pública, van baixar de la camioneta la imatge de la Verge i la van amagar dins d’una cambra sota una gran escala on es guardaven els estris de neteja i on també havien guardat les restes mortals de Santa Maria de Cervelló.

El conserge de capitania va cuidar els objectes sagrats durant dos mesos. El 28 de setembre de 1936 el Director del Servei de Museus de la Generalitat va ordenar el trasllat de la imatge i el sarcòfag de Santa Maria de Cervelló al Museu del Palau Nacional de Montjuïc on van ser restaurades. Després del trasllat, el cos de Santa Maria de Cervelló va quedar abandonat a capitania. Va ser l’arquitecte Josep Francesc Ràfols Fontanals (1889-1965), incorporat al servei de guardamobles de la Generalitat, qui el recollí i va tenir guardat a casa seva fins el 1939, i fins i tot va servir com altar i es va celebrar missa sobre el cos de la santa clandestinament en més d’una ocasió. El conseller España va haver d’exiliar-se el 23 d’octubre de 1936 ja que la seva vida corria perill per haver protegit religiosos i objectes de culte.

L’Església de la Mercè va quedar abandonada, presentant un aspecte desolador, amb la sala del descens totalment derruïda, junt al cambril, on cremaren els quadres del somni de Sant Josep i la plaga de llagostes. Els arcàngels de la porta de Sant Miquel van ser també destrossats, així com les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna de Ramon Amadeu; Sant Hipòlit i Sant Antoni de l’altar de Sant Josep Oriol; els arcàngels de Salvador Gurri de la capella del Santíssim i, a l’altar de Santa Maria de Cervelló, les imatges de Sant Antoni de Pere Serra, Santa Isabel d’Enrique Clarassó i Sant Pere Nolasc d’Amadeu. 

Al finalitzar la guerra, entre 1940 i 1976, la Basílica va experimentar un ràpid procés de restauració. Acabada la guerra, els Capitans Generals de l’Exèrcit (Álvarez Arenas, Orgaz, Kindelán...) van posar a disposició de la parròquia el batalló d’armes d’Enginyers. Les successives obres de reconstrucció van ser sufragades en gran part per entitats privades. Entre 1939 i 1947 es va rehabilitar el paviment de la nau, els altars laterals, la sagristia i la capella del Santíssim. Entre 1948 i 1955 es va treballar en el cambril i en la sala del Descens. Al 1956 es va col·locar la nova imatge de la Mare de Déu dalt la cúpula, ja que l’anterior havia estat derruïda i fosa a l’inici  de la guerra civil. Aquesta imatge és obra dels germans Miguel (1879 a 1959) i Luciano (1880-1951) Oslé Sáenz de Medrano, de bronze i feta en una foneria de Valls.

Francesc Folguera va dibuixar les portes de la sagristia i del cambril. A les petxines de la cúpula i als arcs del presbiteri trobem pintures al fresc de Josep Obiols Palau (1894-1967). Pallàs va dirigir la restauració de la porta de Sant Miquel i Lluis Bonet va fer l’escala del cambril el 1972, el mateix any que Pau Macià Pons va realitzar les pintures decoratives de l’intradós de la volta de la nau. Oriol Sunyer Gaspar (1923-1990) va fer el nou tron de plata de la Verge.

Tot i que es va respectar l’estil barroc original de la basílica, alguns elements es van haver de realitzar de nou: les pintures interiors, les motllures,... Gairebé totes les escultures de les capelles laterals van ser elaborades per l’escultor barcelonès Claudi Rius. L’altar major va ser projectat el 1959 per l’arquitecte Francesc Folguera, amb el presbiteri folrat de marbre de diferents colors. Una nova imatge de bronze, més gran que l’anterior i d’unes 5 tones, va ser col·locada sobre la cúpula de la Basílica el 1959.

L’any 1936 se celebra el LXXV aniversari de la coronació canònica de la Verge i es va estrenar el nou tron de plata. El 26 de juliol de 1964 el bisbe de Barcelona doctor Gregorio Modrego Casaus va establir la germandat de la Mare de Déu de la Mercè, i durant aquell mateix any es van retirar les vestidures de la imatge, per poder ser contemplada tal i com s’havia esculpit al segle XIV per Pedro Moragas. El 22 de febrer de 1976 van visitar la Basílica els Reis d’Espanya.

A la plaça, el febrer de 1983, es va instal·lar la font de Neptú inaugurada el 24 d’abril de 1826 al moll dels pescadors del port, obra d’Adrià Ferran Vallès (1774-1840). La part escultòrica de la fons es de Celedonio Guixà.
 
Al 1992 va quedar restaurat l’antic palau de Girona, davant l’església, destinat al Registre Civil. 
Durant el 1990 i el 1991 es va procedir a la refracció del paviment de l’església i la neteja de la façana principal sota la direcció de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol.
 
Com a colofó final en tot aquest procés de restauració, el 21, 22 i 23 de setembre de 2018 va ser inaugurat el nou orgue de la Basílica en un meravellós festival amb la participació d’intèrprets com Maria Nacy, Montserrat Torrent i l’organista francès Thomas Ospital. L’orgue va ser beneït al novembre pel Sr. Cardenal D. Josep Omella, sent l’organista de cerimònia D. Héctor Paris. L’orgue va ser construït pel cèlebre mestre d’orgues alemany D. Gérard Grenzing.
 


A mode de conclusió, els mercedaris van tornar l'any 2018 a la basílica per a la seva cura pastoral a petició de l' Excssim. Cardenal D. Joan Josep Omella, amb motiu del vuitè centenari de la Fundació de l'Ordre de la Mercè. El seu rector en l'actualitat és el P. Fermín Delgado Ramírez.


Barcelona i la Mercè


BARCELONA

La ciutat de Barcelona és una ciutat i metròpoli dins la costa mediterrània de la Península Ibèrica. Capital de Catalunya, tant de la Comunitat Autònoma com de la província de Barcelona i la comarca del Barcelonès. És també la segona ciutat en població i pes econòmic d’Espanya. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d’autogovern més important de Catalunya: La Generalitat i el Parlament de Catalunya. Per haver estat la capital del Comptat de Barcelona rep sovint el sobrenom de Ciutat Comtal.



LA FESTA DE LA MERCÈ

Després que el Papa Pius IX declarés la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de la ciutat, Barcelona va començar a celebrar les seves festes patronals al setembre; un mes molt adient per fer-ho ja que les principals activitats agrícoles havien acabat i era el moment de donar les gràcies per les collites i celebrar-ho. 

La Mercè com a festa va prendre importància al 1902, sota l’impuls de Francesc Cambó, es va celebrar una Festa Major que es convertí en model de totes les que encara avui dia se celebren arreu de Catalunya. La festa de Mercè, no obstant, va patir molts alts i baixos degut a la guerra civil, les mancances de la post guerra i els anys del franquisme.

Amb l’arribada de la democràcia, la Mercè va esdevenir una festa autènticament popular, gràcies a la col·laboració de les entitats de tota la ciutat. Avui, la Mercè, és una festa que ocupa festivament un gran nombre d’espais públics amb una programació centrada en la cultura mediterrània. En menys d’una setmana, Barcelona reuneix una gran programació d’art de carrer, cercaviles, concerts, danses tradicionals i moltes altres activitats que donen a la ciutat un caràcter de festa i alegria. Totes les activitats lúdiques de la Mercè son, en realitat, un compendi de la cultura popular de tota Catalunya. Apareix la sardana gironina, els castellers i els diables del Camp de Tarragona, les danses que es mantenen vives arreu del territori català, així com el guirigall propi de les colles geganteres i dels capgrossos.



La gran especialitat barcelonina son les cercaviles, derivades de les processons que fa segles se celebraven per la diada de Corpus. Es tracta dels espectacles de carrer més antics que es conserven. Avui, com antigament, l’organització de les cercaviles compta amb grups de la cultura popular que treballen colze a colze com artistes de carrer. La seva feina conjunta serveix per mantenir vigent la vocació festiva i teatral amb la que van néixer els espectacles.
 
En l’àmbit religiós, des de fa pocs anys, s’ha recuperat la tradicional processó de la Mare de Déu de la Mercè que recorre des de la Basílica fins la Catedral, on culmina amb la celebració de la Santa Missa. Té lloc la Novena de la Mercè, amb el res del rosari i la missa predicada cada dia per un capellà diferent. El dia de la Mercè, nombrosos devots a la Patrona s’apleguen a la Basílica per visitar-la, plena de feligresos, la Missa més representativa és la Missa d’autoritats celebrada a les 10 del matí, està presidida per l’arquebisbe de la ciutat i hi sol participar una bona representació de les autoritats civils i militars de la ciutat.





Arxiu històric de la Basílica



Els orígens

Va ser durant el pontificat del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou (1212-1241), el sepulcre del qual es pot admirar en un arcosoli de la capella de Sant Miquel a la girola de la catedral, quan es produí la miraculosa aparició de la Mare de Déu a Sant Pere Nolasc, segons la tradició, el dia 2 d’agost de 1218 i el 10 del mateix mes i any es fundà l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè a la seu barcelonina, amb assistència del rei Jaume I d’Aragó, el bisbe Berenguer de Palou i Sant Ramon de Penyafort, amb intenció de rescatar els captius en poder deis musulmans. L’Orde establert oficialment entre 1222 i 1228, adoptà l’escut amb la creu d’argent sobre güella de la catedral i les quatre barres d’Aragó. El 1045 s’havia fundat l’hospital d’En Guitart o de Santa Eulàlia, establert a la Casa de la Canonja, prop de la catedral, per tal d’atendre als pobres i als pelegrins. En el seu recinte hi morí el 19 de juliol de 1131 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III. L’any 1218 el rei Jaume I va cedir l’hospital al recent creat Orde de La Mercè per tal que hi fundés el seu primer convent.

El 5 d’agost de 1232 Ramon de Plegamans donà uns terrenys de l'Arenal de les Roquetes o dels Còdols als Mercedaris i tot seguit es començà a edificar el nou hospital de Santa Eulàlia que s’enllestí el 1234. L’any següent, 1235, el papa Gregori IX (Hugolino) va aprovar les constitucions de l’Orde. El 1245 el papa Inocenci IV (Sinibaldo Fieschi, 1243-1254) per mitjà d’una Butlla apostòlica posa l’hospital sota la protecció de la Santa Seu. El 1249 el bisbe Pere de Centelles (1243-1251) atorgà un privilegi per tal que l’església del convent tingués caràcter públic.
 

El primer convent mercedari

L’any 1252 es bastiren els ponts damunt del carrer de la Mercè que uniren el convent i l’església amb permís del rei Jaume I, que tenia habitació en el convent, on residí el 1401, la reina Violant de Bar, vídua de Joan I. El 1265 es creà l’orde femení de la Mercè i va ser-ne la primera superiora Santa Maria de Cervelló (1230-1290). El 1267 restà enllestit el primer temple d’estil gòtic. El 1272 es tingueren les primeres constitucions de l’Orde i el 1290 morí la primera priora, Santa Maria de Cervelló, que va ser enterrada a l’església de la Mercè.

Entre 1336 i 1377 l’arquitecte Jaume Cercés dirigí importants obres de reforma de l’església i, el 1343, s’obrí la porta del carrer Ample.

El 1361 Bernat Roca va fer l’altar major amb un retaule en forma de tabernacle. Hi havia una Mare de Déu de 7 pams d’alçada que podria ser l’actual. El 1380 s’instal·là l’urna per a les despulles de Santa Maria de Cervelló, regal del rei Pere III, el Cerimoniós. El 1389 es bastí el campanar de l’església gòtica.

El 27 de gener de 1401 el rei Martí I, l’Humà concedí a l’església el títol de capella reial i als frares de la Mercè la dignitat de capellans reials. El 1419 es completà la façana gòtica de l’església, l’aspecte de la qual és conegut per un dibuix incorporat a un document de l’Arxiu de Protocols Notarials.

El 1492 es començà un nou retaule major amb arquitectura de Pere Duran i escultures de Sant Joan Evangelista i Sant Joan Baptista de Joan Casel o Kassel, que acaba Guillem Duystach, ambdós alemanys. El 1501 es va fer el cadirat del cor amb fustes d’alber i roure de Flandes a càrrec de Pere Torrent mentre que continuà l’obra del retaule el pintor Antoni Marqués l’any 1503. El 1516 es constituí la portalada renaixentista de la parròquia de Sant Miquel, al costat de la Casa de la Vila, amb arquitectura de Pere mateu i Gabriel Pelliser i escultura de René Ducloux, francès.


El convent renaixentista de la Mercè

El 1650 es construí el nou convent en estil renaixentista i columnes de marbre negre al claustre. És el que ara fa de Capitania General. El 1605 s'inicià l’obra per l’arquitecte Jeroni Santacana i la continuà Jacint Santacana (1613-1621). El 1637 es treballà al claustre i el 1651 s’enllestí la porteria i l’escala. Llorenç Passolas va fer els arrambadors ceràmics del claustre. 

El 1667 es destruí el retaule gòtic i es va fer el nou d’estil barroc, de 20 metres d’alçada i vuit d’amplada amb una finestra central per al cambril, o cambra angelical. Al mateix temps es desmuntà el cadirat del cor. El 1671 s’havia fet la nova sagristia que es va incendiar el 10 de setembre de 1687.

El 25 de setembre de 1687 el Consell de Cent proclamà a la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat i li demanà que deslliurés la ciutat de la terrible plaga de llagostes, el que s’aconseguí el 15 de setembre de 1688. El 1689 es va fer la cadira o tron d’argent per a la Mare de Déu i s’instal•là l’orgue. El 1693 el Consell de Cent regalà l’urna d’argent que conté l’antiga de fusta policromada, amb motiu de la canonització de Santa Maria de Cervelló. El 28 de setembre de 1705 caigué una bomba d’artilleria al presbiteri i matà a una dona. El 23 de juliol de 1714 la Mare de Déu es diposità a la catedral durant el setge de la ciutat. El 1755 Josep Buxà va fer el nou orgue.


La nova església

El 1765 es començà a bastir el temple actual, concretament el 25 d’abril, segons projecte de l’arquitecte i contractista Josep Mas Dordal, autor del palau Moja (1776-1786), de la reforma de l’església d’Arenys de Mar (1774-1784), de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, del poble i església de nova planta d'Almacelles (1774-1777), del palau nou del bisbe Gabino Valladares i Messía a la plaça Nova de Barcelona (1782-1786) i de la Taula de Comuns Dipòsits a la plaça de Sant Jaume. També s’encarrega de la construcció del port de Palamós. Va ser numerari de l’Acadèmia de Ciències des de 1789. Treballà en col·laboració amb el seu germà Pau, també arquitecte.

El 25 d’abril de 1765 el marquès de Mina, Capità General de Catalunya, per expressa delegació del rei Carles III, va posar la primera pedra del temple. Calgué enderrocar l’església gòtica i aleshores el gran retaule barroc passà a la parroquial de Sant Esteve de Granollers i, el 1917, al Museu d’Art de Catalunya.

Les obres continuaren al llarg de deu anys i en l’ornamentació hi col·laboraren l’escultor Carles Grau (1714-1798) en la façana, amb l’estil que va usar a l’església de Santa Marta i al palau del duc de Sessa. En els altars hi havia imatges de Salvador Gurri (1749-1819) i Pau Serra (1749-1806).

El dia 10 d’agost de 1775 es portà la imatge de la Mare de Déu a la catedral i des de la seu, processionalment, a la nova església.

Les celebracions es prolongaren fins el 14 de setembre. El 9 de dit mes s’havia fet la benedicció del temple nou. L’altar major el projectà l’arquitecte Vicent Marro, valencià, i va ser inaugurat el 2 d’agost de 1794.
 


El segle XIX

Fins aquest punt es pot entendre que l’església de la Mercè va sofrir molts canvis i almenys existiren tres temples successius d’estils tardoromànic o gòtic primitiu, gòtic i barroc. Els primers desaparegueren, però per voluntat dels mercedaris. En els segles XIX i XX foren altres circumstàncies que perjudicaren la fàbrica de l’església. El 1806 es varen suprimir els enterraments a l’interior de l’església, les lloses tombals de molts dels quals es trobaren en els treballs de restauració de 1990. El 1808 els francesos es feren amos de Barcelona i el 1814 evacuaren la població, però s’endugueren el tron de plata de la Mare de Déu. Entre el 31 de març i el 3 de juliol de 1814 les imatges de la Mare de Déu i la tomba de Santa Maria de Cervelló estigueren al redós de la catedral per evitar profanacions.



A les darreries del trienni liberal, el 18 de gener de 1823, l’Ajuntament ordenà la demolició dels ponts damunt del carrer de la Mercè, tal com va fer a la plaça Nova, carrer dels Comtes i carrer de Santa Maria. El mes següent una Reial Ordre suprimia el convent de la Mercè.

Amb la llei d’Amortització de Béns Eclesiàstics de Mendizábal es produí l’exclaustració dels Mercedaris i el convent es convertí en oficines de l’amortització, caserna de la Milícia Nacional i en teatre per tal de reunir diners per a la Milícia. 

En ocasió de la visita del rei a Barcelona, el Capità General deixà el palau de l’antiga Ala dels Draps i passà al convent de la Mercè que, d’ençà de 1846 essent Capità General Manuel Bretón, es convertí en Capitania General.

El 2 d’agost de 1868 el papa Pius IX (Joan Mª Mastai-Ferretti, 1846-1878) proclamà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la diòcesi de Barcelona.

Aquest mateix any va ser enderrocada l’església parroquial de Sant Miquel, al costat de l’Ajuntament, i la porta renaixentista del segle XVI de René Docloux va ser desmuntada i reconstruïda al carrer Ample, entre 1870 i 1872. Des d’aleshores l’església de la Mercè es convertí en parròquia de Sant Miquel i la Mare de Déu de la Mercè.

El 1883 va morir el bisbe de Barcelona Josep Urquinaona i Bidot i la seva tomba s'instal·là al presbiteri de la Mercè en un sarcòfag de marbre sobre dues columnes entorn de la porta de l’escala del cambril. Damunt es va col·locar la figura del bisbe, de l’escultor Agapit Vallmitjana, l’any 1885.

L’octubre de 1888 es va inaugurar la nova cúpula de la Mercè poc després dels actes commemoratius de la coronació canònica de la Mare de Déu, el 21 d’agost, de mans del bisbe J. Català i Albosa, a la catedral. La cúpula va ser capçada per una escultura de la Mare de Déu, obra de bronze de Maximí Sala i Sánchez i la sotavolta de la cúpula va ser pintat, amb escenes de la coronació de la Mare de Déu, per Victoria Codina i Langlin (1844-1911).

Aleshores és quan restà enllestida la reforma de l’escala i del cambril on es va situar el nou tron de la Mare de Déu en metall fos per N. Solà segons projecte de Joan Martorell i Montells (1833-1906). Uns anys després, el 1895, el bisbe regalà a la catedral un quadre de grans proporcions del pintor Francesc Galofre i Oller (1865-1942), que representa l'acte de la coronació a l’altar major de la catedral. Estigué a la capella de Santa Llúcia, després passà a la sala al costat del cambril a la Mercè i el 1983 es va posar en el tester de la Sala de la Mercè en el sobreclaustre de la catedral.


El segle XX

L’any 1914 es va fer la restauració de la capella del Santíssim en el cantó del carrer Ample i es situaren a la nau del temple les dues trones de marbre i metall de l’arquitecte Ramon Maria Riudor i Capella (1868-1938). El 1916 s’enllestiren les obres de la sala al costat del cambril o sala del Descendiment de la Mare de Déu, o de l’Escolania, amb l’altar de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) on hi havia el relleu de marbre que representava el Descendiment, obra de l’escultor Josep Llimona i Bruguera (1864-1934). En la sala hi quedaren la pintura de Galofre Oller de la Coronació, cedida pels canonges de la seu, i la pintura que regalaren els Consellers el 1688 commemorativa de la fi de la plaga de llagostes. El 1917 el pare Gazulla va publicar el plànol de l’església gòtica que dibuixà l’arquitecte Lluís Domenech i Montaner.

El 24 de setembre de 1918 es commemorà el VI Centenari del Descendiment de la Mare de Déu prop de Sant Pere Nolasc, Sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I i en aquella ocasió el Papa Benet XV (Giacomo della Chiesa, 1914-1922) atorgà a l’església el títol de Basílica Menor. Va ser aleshores que el pintor Juli Borrell i Pla (1877-1957) va pintar la sotavolta de la nau i damunt de la llinda de la porta de la part de l’Epístola del presbiteri es va posar un baix relleu de marbre de l’escultor Josep M. Camps i Arnau que representa al Papa que entrega el títol de Basílica al bisbe de Barcelona, Reig i Casanovas.

El 1928, i en preparació de l’Exposició Internacional, l’arquitecte Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968) dirigí les obres de reforma de la façana de Capitania General i es col·locaren en el claustre les rajoles de València dels arrambadors amb representacions mercedàries i les armes de diferents capitans generals que substituïren les del segle XVII, obra de Llorenç Passoles, que havien desaparegut a les darreries del segle XIX.


La destrucció de 1936

Hi arribem a la terrible destrucció de juliol de 1936. Tot el que va passar a la Mercè ho va descriure, fil per randa, mossèn Josep Sanabre, arxiver que fou de la diòcesi. La tarda del 19 de juliol la xurma frenètica envaí l’edifici de Capitania General i, tot seguit es dirigí a la Mercè exigint la destrucció. No va ser però fins a la tarda de l’endemà que, amb acompanyament de la força pública, pogueren penetrar en el temple després de disparar nombrosos trets de fusell contra la façana. Tot seguit profanaren les imatges i calaren foc de manera que es cremaren les pintures de la volta major, es fumaren les de la cúpula i tot el que eren les tribunes i altar va restar destruït. Els bombers vetllaren perquè només cremés l’església i el foc no passés a les cases veïnes. El foc va ser avivat de nou diverses vegades en dies posteriors.




La imatge de talla de la Mare de Déu va ser llençada des del cambril damunt del sagrari de l’altar major i, dies després, uns altres revolucionaris la tiraren a terra davant de l’altar.

El pare Lluís Pelegrí i Nicolau, beneficiat de l’església i martiritzat per aquesta raó el 29 de març de 1937, es proposà rescatar la imatge gòtica. Després d’assabentar-se de com havia quedat la imatge va fer gestions prop d’una família que vivia al barri i que tenia relació amb el Conseller de Governació Josep Maria España i Sirat. A les quatre de la tarda del dimarts 27 de juliol sortiren de la Conselleria de Governació tres agents de la confiança del Conseller, la senyoreta Teresa Coll, dos carabiners, dos guàrdies d’Assalt i dos guàrdies civils amb una camioneta anaren a la Mercè amb la missió concreta de recuperar la caixa forta amb les joies de la Mare de Déu que era al cambril. Un cop en les seves mans la caixa baixaren del cambril i en passar per davant de la imatge tombada en el sol del presbiteri, la Srta. Coll suggerí que també podrien endur-se l’escultura. Els components del grup es quedaren parats davant la insòlita proposta però un dels agents que havia estat instruït pel Conseller i el serraller que obrí la caixa forta donaren suport a la idea i finalment s’endugueren la imatge que va ser col·locada a la furgoneta i tapada amb un llençol que, previsorament, tenia la Srta. Coll.

Anaren aleshores a Capitania on havien de recollir una altra caixa de cabals que havia estat a la rectoria. Un cop en el pati central, fora de la curiositat pública baixaren de la camioneta la Mare de Déu i l’amagaren dintre d’un quartet sota l’escala on hi havia els estris de neteja i on s’havien dipositat els restes de Santa Maria de Cervelló. El conserge de Capitania cuidà dels sagrats objectes al llarg de dos mesos. El 28 de setembre de 1936 el director del Servei de Museus de la Generalitat manà el trasllat de la imatge i del sarcòfag de Santa Maria de Cervelló al Museu Nacional de Montjuïc on restauraren ambdues peces. Quan el trasllat al Museu, el cos de Santa Maria restà a Capitania i el recollí l’arquitecte Josep Francesc Ràfols i Fontanals (1889-1965), aleshores incorporat al Servei de Guardamobles de la Generalitat i el tingué a casa seva fins a 1939 i inclús es celebrà missa damunt del cos de la santa, clandestinament, diverses vegades. El Conseller Josep M. España abandonà el país el 23 d’octubre de 1936 car els revolucionaris el volien assassinar per haver salvat a religiosos i obres d’art. La Mercè abandonada feia fredat pel seu desolador aspecte havent-se perdut l’altar de la sala del Descendiment amb les pintures de la plaga de la llagosta i el somni de Sant Josep. Els arcàngels de la porta de Sant Miquel foren igualment destroçats així com les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna de Ramon Amadeu a l’altar de Sant Josep i el Sant Hipòlit i el Sant Antoni de l’altar de Sant Josep Oriol, els arcàngels de Salvador Gurri de la capella del Santíssim i, a l’altar de Santa Maria de Cervelló, el Sant Antoni de Pere Serra, la Santa Isabel d’Enric Clarassó i el Sant Pere Nolasc d’Amadeu.

La reconstrucció

Acabada la guerra es començà immediatament el procés de restauració amb l’ajut dels Capitans Generals senyors Álvarez Arenas, Orgaz i Kindelán que posaren a disposició de la parròquia diversos batallons d’enginyers. La reconstrucció del cambril la començà l’arquitecte Joan Ventura i Pòlit i després hi col·laboraren també els seus col·legues Francesc Folguera i Grassi (1891-1960), Camil Pallàs i Arisa (1918-1982), Josep M. Sagnier i Lluís Bonet i Garí.

Entre 1939 i 1947 es va refer el paviment de la nau, els altars laterals, les sagristies i la capella del Santíssim. Entre 1948 i 1955 es treballà al cambril i a la sala del Descendiment. Entre 1945 i 1950 en els altars laterals, el 1956 es col·locà la nova imatge de la Mare de Déu de bronze dalt de la cúpula obra deis germans Miquel (1879-1959) i Llucià (1880-1951) Oslé i Sáenz de Medrano, feta en una fundició de Valls. Folguera és l’autor de les portes de la sagristia i del cambril. A les petxines de la cúpula i arcs del presbiteri hi ha pintura de Josep Obiols i Palau (1894-1967). Pallàs dirigí la restauració de la porta de Sant Miquel i Lluís Bonet va fer l’escala del cambril el 1972, any en què Pau Macià i Pons va fer les pintures decoratives de la sotavolta de la nau. Oriol Sunyer i Gaspar (1923-1990) va fer el nou tron de la Mare de Déu en argent.

En el curs de les obres de restauració, l’any 1942, es trobà enterrada una imatge de terracota de la Mare de Déu que estigué en el timpà de l’església gòtica. Es va portar al Museu Diocesà.

El 1950 el senyor Vicenç Ros i Batllevell adquirí en un antiquari, i procedent de Mallorca, un dels plafons ceràmics de Llorenç Passoles de l’arrambador del claustre i el diposità al Museu Vicenç Ros de Martorell.

El nou altar major està enllestit el 1960, i el 1963, calgué reformar-lo per tal de situar-lo de cara als fidels, segons normes conciliars.
 


Darreres actuacions a l’església

El 1963 es celebra el LXXV Aniversari de la coronació canònica i es va estrenar el nou tron de plata. El 26 de juliol de 1964 el bisbe de Barcelona doctor Gregori Modrego i Casàus establí la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè. També el 1964 es tragueren les vestidures de la imatge de la Mercè del segle XIV atribuïda a Pere Moragas. El 22 de febrer de 1976 visitaren la Basílica els reis d’Espanya i el 7 de juliol de 1981 morí el Rector Mossèn Llorenç Castells i Pujol que no pogué arribar a veure l’obertura de la plaça de la Mercè enfront de la façana principal que havia estat una de les seves majors il·lusions. A la plaça pel febrer de 1983, s’hi instal·là la font de Neptú inaugurada el 24 d’abril de 1826 al Moll de Pescadors del port. És obra d'Adrià Ferran i Vallès (1774-1840) amb algunes escultures de Celedoni Guixà.

Durant l’any 1991 es procedí a la refacció del paviment de la nau i a la neteja de la façana principal, sota la direcció de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol. El 21 de gener de 1992 es va imposar la medalla de la Germandat a les primeres germanes de la Mercè.
 

L’església de la Mercè

L’església de la Mercè és un monument de l’arquitectura del segle XVIII amb característiques marcadament clàssiques. El seu arquitecte Josep Mas Dordal s’inspirà en l’estil del classicisme francès dels Lluïsos i conté elements certament barrocs dintre duna gran senzillesa de línies. La cúpula és obra de Joan Martorell i Montells, el 1888, i també té un aire francès dintre de l’eclecticisme de l’època. S’adiu molt amb l’edifici que ell mateix projectà al carrer Ample, i que ara esguarda la nova plaça de la Mercè, que va ser de la Societat de Crèdit Mercantil i es construí el 1900, quan guanyà el premi al millor edifici de l’any.

L’estructura interior conserva les línies originals per bé que els altars tingueren de refer-se tots després de 1939.

L’altar major té al damunt l’obertura del cambril o cambra angèlica i tot el presbiteri està forrat de marbres de diferents colors.

A dreta i esquerra té les portes que menen al cambril i a la sagristia i tot seguit ve el creuer o transsepte a quins extrems hi ha els altars de Santa Maria de Cervelló, a la dreta, i el de Sant Pere Nolasc a l’esquerra.

A la part de l’Evangeli segueixen els altars laterals entre contraforts que corresponen a Sant Miquel, la Mare de Déu dels Dolors, que condueix a la capella del Santíssim, la Mare de Déu de l’Esperança, del Sant Crist i les Fonts baptismals. A la part de l’Epístola hi ha els altars de Sant Josep, la Mare de Déu dels Desemparats, de Sant Ramon de Penyafort i de Sant Iu, tots ells amb imatges modernes.

Al carrer de la Mercè hi ha una porta que dóna a l’antesagristia amb l’escala que permet pujar a la Sala del Descendiment on es conserva el tron de la Mare de Déu projectat per Joan Martorell.

Per anar al cambril es pot pujar al presbiteri i a través de la porta, que és ensems el monument tombal del bisbe Urquinaona, remuntar l’escala i porta a l’antecambril i des d’aquest a la cambra angèlica.

La devoció dels barcelonins per la Mare de Déu de la Mercè ha estat intensa i continuada i son molts els parroquians i moltes altres persones de Barcelona i de tot Catalunya que es fan presents a la basílica per tal de pregar davant de la Mare de Déu.

El dia 24 de setembre la multitud que va a l’església la fa totalment insuficient. Les autoritats, els membres de la Germandat i tots els feligresos envolten la figura de l’Arquebisbe que concelebra amb el senyor Rector i altres sacerdots.

La Festa Major de Barcelona és la festa de la Mercè i l’ofici a la Basílica el seu acte capital.

El costum dels equips esportius que ofrenen a la Mare de Déu els trofeus que aconsegueixen en els diferents campionats és una altra mostra de la popularitat i estima ciutadana pel santuari.

Els catalans que viatgen per les Amèriques veuen amb il·lusió tantes esglésies de l’Orde Mercedari amb el seu escut de la creu de la catedral de Barcelona i les quatre barres d’Aragó.

La Ciutat Comtal té amb la basílica de la Mercè un dels seus millors atractius de caràcter espiritual i artístic i punt de referència internacional de pietat mariana.

Barcelona, divendres, 20 de març de 1992. Festivitat de Santa Alexandra,
Joan Bassegoda i Nonell,
de la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè.


Arxiu històric de la Basílica

 



Espiritualitat mercedària


La basílica de la Merced de Barcelona guarda el tesoro más hermoso de la espiritualidad mercedaria. Imagina que entras en el recinto sagrado; y en lo alto, en el centro, enmarcada en resplandores la imagen de María.
Sobre el frontis de la puerta en la fachada exterior una frase latina, tomada del libro del Apocalipsis nos pone sobre aviso: Una mujer vestida de sol, con la luna bajo los pies y coronada de doce estrellas.
Y es que la Orden de la Merced tiene arraigada profundamente la devoción de María como una señal de su espiritualidad.
María, la madre de Dios, madre de Jesucristo, es la Madre del Redentor, la que ha engendrado a nuestro Salvador.

El título con que se conoce es Merced, que significa don, regalo, pago y rescate; y que hace referencia al carisma y trabajo apostólico de los mercedarios a lo largo de ocho siglos que es la redención de cautivos, prisioneros por su fe. El carisma de redención se llamaba en la Edad Media, obra de Merced; y por la labor realizada a los mercedarios y a la advocación de María, se le tituló de la Merced. María de la Merced es madre de los cautivos, de todos los prisioneros y encarcelados, que se dirigen a Ella con la esperanza de la libertad.
¿De dónde brota el aspecto mariano de la espiritualidad mercedaria? Del evangelio de Juan 19, 25-27. Jesús mismo pone en manos del discípulo amado a María, a la que le da el título de Madre. María se convierte en la madre de la humanidad y de la familia de los discípulos de Jesús. Se une en la cruz de Jesús, su redención y la maternidad universal de María.

Siendo importante la figura de María, en la espiritualidad mercedaria, como clave de bóveda se encuentra la identificación con Jesucristo Redentor.
La vida mercedaria tiene como centro a Cristo que se identifica con los pequeños del Evangelio, los cautivos. Se construye un paralelismo entre la redención obrada por Jesucristo, por medio de la entrega de su propia vida ha redimido a la humanidad cautiva del poder del pecado, con la liberación de las cadenas de la opresión y de la cautividad, que también es necesario romper para devolver la libertad. Y siguiendo la clave de identificación, debe hacerse incluso con la ofrenda de la propia vida. El mercedario trata de vivir su vida haciéndose reflejo de Cristo en su misterio redentor. ¿De dónde brota el aspecto de identificación con Cristo de la espiritualidad mercedaria? Del evangelio de Mateo 25, 31-46. En ese juicio universal, Jesucristo se ha identificado con los más pequeños (hambrientos, sedientos, forasteros, desnudos, enfermos y encarcelados): lo que hicisteis con uno de ellos, conmigo lo hicisteis. Cuando los primeros mercedarios expresaron en el proemio de las constituciones de la Orden de la Merced en 1272, modificaron el texto para expresar justamente cómo había que vivir esta identificación con Cristo Redentor: estuve en la cárcel y me visitasteis, enfermo y vinisteis a verme; porque entregaban su vida por los cautivos y los pobres enfermos en sus casas-hospitales de santa Eulalia (sobre el que se levanta la actual Basílica de la Merced de Barcelona).

P. Manuel Anglés, OM





Sants i Beats mercedaris


SANT PERE NOLASC

Pere Nolasc va néixer entre els anys 1180 i 1182 a Barcelona. Els seus pares haurien estat nobles, o probablement, mercaders. No es conserven moltes més dades referents a la seva infància i adolescència. Tampoc es coneix exactament l’edat en la que Pere va quedar orfe; algunes fonts asseguren que es va quedar sense pare quan tenia poc més de 15 anys. Altres parlen dels 20, altres dels 25 anys. La mort de la seva mare va ser molt propera a la del seu pare. És en aquest moment on brolla la seva vocació especial: dedicar-se a l’alliberament dels cristians caiguts com esclaus a mans dels musulmans, ja sigui per la pirateria, les ràtzies nocturnes o les escaramusses militars. Aquests esclaus cristians rebien el nom de captius i se’ls sotmetia a tota classe de serveis durs i humiliants. La condició de captiu era similar a la d’un animal o un objecte en mans del seu amo. Pere Nolasc, per la seva condició de mercader, coneixia aquesta tràgica condició i era conscient que una de les maneres de poder ser alliberats era a través del pagament del rescat.  És per això que no va dubtar em vendre totes les seves pertinències. Aquest gest seu, tot i la seva reserva i humilitat en portar-la a terme, no va passar inadvertit i alguns joves decideixen imitar-lo. Junts realitzen diverses redempcions, alliberant a presoners cristians a canvi de diners. Es coneix que al 1203 va estar a València i va retornar a les seves llars prop de 300 captius. Els fons aportats per tots s’esgoten i pensen en la idea de demanar almoina per aquesta finalitat específica, convençuts que només quan s’ha donat tot és quan es pot començar a demanar. A Barcelona se’ls concedeix la cura de l’hospital de Santa Eulàlia, on Pere Nolasc és nombrat procurador de les Almoines per als captius. Viatgen per diversos pobles i ciutats per recollir les almoines i els donatius per a aquesta finalitat. La nit de l’1 al 2 d’agost de 1218, rondant els quaranta anys, Pere Nolasc té una forta experiència espiritual. La Mare de Déu se li apareix per orientar-lo i avalar la seva feina d’alliberament. 
 
Per això li caldrà organitzar-se, estructurar millor la seva empresa redemptora, i concebre la idea de fundar una ordre religiosa: l’Ordre de la Mercè, que en els seus orígens va tenir un caràcter semi militar i va ser coneguda com l’Ordre de Santa Eulàlia. La fundació de l’Ordre es realitza el dia 10 d’agost de 1218 a la catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Cruz y a Santa Eulalia, en una cerimònia oberta, amb testimonis i amb el bisbe Berenguer de Palou i el rei Jaume I, encara adolescent, presidint la cerimònia. Pere Nolasc es posa al capdavant de la nova família religiosa, que més tard va prendre el nom de "Santa Maria de la Mercè per la redempció dels captius" i s’imposa un ordenament jurídic semblant a les ordres de cavalleria i militars, tot i que diferenciant-se clarament d’elles en esperit, en la finalitat i en els mitjans. La finalitat específica de l’Ordre es fixa en la "visita i redempció" dels captius cristians, segellada pel Quart Vot de redempció pel qual el mercedari es compromet a donar la vida, si és necessari, per la llibertat del captiu en perill de perdre la seva fe. El Rei Jaume I va assignar als frares de la Mercè, com a primera residència, el vell hospital de Santa Eulàlia, veí del palau reial. Més tard, al 1235, s’instal·len a la seva nova seu prop del mar. Pere Nolasc té una gran alegria en veure aprovada la seva ordre per part del Papa Gregori IX mitjançant la butlla “Devotionis Vestrae”, el 17 de gener de 1235. La data més comunament acceptada de la seva mort es el 6 de maig de 1245. En aquell any l’Ordre comptava amb uns cent germans religiosos. L’herència redemptora de Pere Nolasc va quedar fixada en les constitucions de l’Ordre de 1272, que constitueixen una espècie de carta magna de l’alliberació mercedària. Pere Nolasc va ser proclamat beat al 1628. Finalment, l’11 de juny de 1664, gràcies al Papa Alexandre VII, va passar a ser considerat sant a tots els efectes.
 




SANT PERE ARMENGOL

Pere Armengol, fill de la família dels comptes d’Urgell, va néixer l’any 1238 a Guàrdia dels Prat, Tarragona. Va tenir una infància tranquil·la tot i quedar orfe de mare quan encara era petit. De molt jove va caure dins les xarxes de mala vida i aquesta situació el va portar a abandonar la seva família i dedicar-se al mon bandoler. Al capdavant d’un grup de malfactors va sembrar el terror a ciutats i pobles fins que en una de les emboscades va ser apressat pel seu propi pare, cap d’una de les unitats reials de l’exèrcit d’Aragó. Aquest fet el va commoure profundament i va decidir canviar de vida. Va ser sotmès a un judici i indultat pel Rei Jaume I d’Aragó i, després de sol·licitar-ho en vàries ocasions, va aconseguir ser admès a l’Ordre de la Mercè. Un cop ordenat frare, va ser nomenat redemptor i li va correspondre viatjar en vàries ocasions a Àfrica i Andalusia per alliberar presoners cristians captius dels musulmans.
L’any 1266 va aconseguir alliberar a uns presoners a la ciutat de Bugia, amb la condició de quedar-se ell d’ostatge mentre es reunia els diners per al rescat. Degut a que la totalitat del que es demanava no va arribar dins el termini establert, els musulmans el van penjar d’un arbre, però vas ser salvat per un miracle de la Santíssima Verge que el va mantenir amb vida durant dies fins que va arribar un altre frare amb els diners del rescat.
Quan el seu company va demanar el cadàver de Pere Armengol es va quedar totalment sorprès de trobar-lo encara amb vida. Com a testimoni del seu martiri, va conservar sempre el coll tort i el rostre macilent fins al final de la seva vida. De retorn cap a Espanya, Fra Pere Armengol va viure alguns anys a la Casa Mare a Barcelona, retirant-se més tard al convent de Santa María dels Prats on, al 1304, va finalitzar els seus dies santament. Els papes Urbà VIII el 3 de març de 1626 i Inocenci XI el 8 d’abril de 1687, van confirmar el seu culte immemorial. 
 


SANTA MARIA DE CERVELLÓ

Va néixer a Barcelona l’any 1230. De família noble, els seus pares la van educar en la vida cristiana i en l’exercici de la caritat. La seva mare la guiava en les visites als hospitals i la gent més necessitada, als que tractava d’ajudar de la millor manera possible. D’una bellesa especial tan física com espiritualment, va ser pretesa per a molts joves nobles i animada a contraure matrimoni per part dels seus parents, però ella, guiada pel sacerdot mercedari Bernat de Corbera (Beat de l’Ordre) va decidir consagrar-se al Senyor vestint l’hàbit mercedari l’any 1260. Tot i que va continuar veient a la seva família, segons el que establia l’Ordre, duia una vida retirada, dedicant el seu temps a la oració i a les obres de caritat. El seu exemple va ser seguit per altres dones que van voler imitar el seu estil de vida. Al morir el seu pare, Maria va convèncer la seva mare per traslladar-se de la sumptuosa casa on vivien a una altre de més humil i pobre, veïna del convent de la Mercè, on van viure gairebé cinc anys. L’any 1265 va morir la seva mare i ella, després d’entregar tots els seus bens per a la redempció dels captius, es va dedicar a una vida encara més fervorosa. Juntament amb les dones que havien seguit el seu exemple de vida,  es va presentar a Fra Bernat Corbera i aquest, autoritzat pels superiors de l’Ordre, va instituir i iniciar per a elles, el 25 de març de 1265, una vida en comú després de pronunciar a l’església de la Mercè els vots de pobresa, obediència, castedat i una promesa especial de treballar per la redempció dels captius. Va intensificar la seva vida amb més penitència, oració i caritat, resant principalment per als navegants i, de manera especial, pels religiosos redemptors de l’Ordre exposats a tempestes i a la pirateria en les seves llargues travessies a l’Àfrica per tal de redimir captius.
La tradició parla de nombrosos miracles efectuats durant aquest temps, salvant a molts navegants d’una mort segura, raó per la qual el poble li va donar el nom de María dels Socors. La seva caritat es va bolcar en la visita als malalts, ajudant a metges en les seves cures i cap els captius alliberats, molts d’ells prostrats física i moralment. A ells no només els hi retornava la salut del cos sinó que feia ressorgir dins les seves ànimes la fe oblidada. Va morir a Barcelona el 19 de setembre de 1290 i va ser sepultada a l’església dels mercedaris, on encara es conserva el seu cos incorrupte. El seu culte va ser confirmat pel Papa Inocenci XII el 15 de febrer de 1692.
 


SANT SERAPI

Serapi Scott, d’origen anglosaxó, va néixer cap a l’any 1179 a les Illes Britàniques. Com a soldat del Rei Ricard Cor de Lleó va anar dos cops a Terra Santa, durant la tercera i la cinquena Creuada. L’any 1212 viatja a Espanya amb l’arxiduc Leopold d’Àustria, per tal d’ajudar al Rei Alfons en la guerra santa contra els moros, participant a la batalla de les Navàs de Tolosa. Aproximadament l’any 1220 va ser destinat a acompanyar a Beatriu de Suècia a Espanya, que hi anava per contraure matrimoni amb Ferran de Castella. Allà es va establir i conèixer l’Ordre de la Mercè, a la que va ingressar l’any 1222. Va ser nombrat redemptor al 1225 i va realitzar vàries redempcions en alguns territoris envaïts pels musulmans. En una d’elles, l’any 1240, va quedar-se com a ostatge, disposat a complir el quart vot de l’Ordre: “Quedar-se d’ostatge; donar la vida si fos necessari”. Els diners del rescat no van arribar a temps i el Rei d’Algèria, els seu captor, va ordenar que el crucifiquessin i l’arranquessin les vísceres estant encara amb vida amb la finalitat que renunciés a la fe cristiana. Va ser un religiós d’extraordinària salut i virtuós exemplar en la pràctica de l’abstinència, fervorós en l’oració i dotat d’ardent caritat en la redempció dels captius. El culte que se li ha tributat com a màrtir va ser confirmat el 14 de juliol de 1728 i el 21 d’agost de 1743 se’l va inscriure en el Martirologi Universal de l’Església Catòlica. L’Ordre Mercedària el considera Patró dels Malalts. En Sant Serapi es valora la vida consagrada mercedària sense ordre sacerdotal.


SANT RAMON NONAT

Va néixer a Portell, prop de Cervera (Lleida) Nació en Portell, l’any 1200. Els seus pares descendien de l’antiga i noble casa dels bescomptes de Cardona. Segons la tradició va ser extret del ventre de la seva mare morta durant el part. Degut a això, el poble li va posar el sobrenom de “Nonat” (no nascut), que amb el temps es va convertir en el seu cognom i que mai va canviar. No es conserven gaires dades sobre la seva infantesa i adolescència. L’any 1221 va ingressar a l’Ordre de la Mercè, fundada tres anys abans, al 1218, i va establir una relació de profunda amistat amb Pere Nolasc.
Ja com a sacerdot, va esdevenir un gran predicador, recorrent les ciutats i pobles de Catalunya, parlant a la gent en un llenguatge senzill però profund. La seva paraula i, sobretot, el seu testimoni de vida, atreien a les persones i tots aquells que duien una mala vida es rendien a la seva eloqüència, prenent de nou el camí del bé. Va ser nomenat redemptor tot recorrent València i Argel. En aquest últim lloc, al 1226, va aconseguir alliberar 140 captius. Mentre es reunien els diners per al rescat, es va quedar com a ostatge dels musulmans, sostenint la fe dels molts que encara quedaven allà i que estaven en greu perill de perdre-la. Complerta la seva missió va tornar a Barcelona. Al 1229, a l’Àfrica, va alliberar a 150 captius i més tard a Bugía, l’any 1232, va alliberar a 228. En aquests indrets es discutia públicament amb jueus i musulmans. L’any 1239 va realitzar la seva última redempció Uns diuen que va ser a Tunis i d’altres  a Argel. Allà es va quedar també com a ostatge i aprofitava la poca llibertat que tenia per predicar en els llocs més concorreguts. La seva figura, tot i en aquests llocs tan hostils, aconseguia exercir una atracció important. Els seus botxins, per evitar que convertís als cristianisme als seus carcellers, li van practicar dos orificis als llavis amb ferro candent i li van posar un cadenat a la boca, només obrint-li per donar-li aigua i pa, el seu únic aliment. En aquestes condicions va suportar vuit mesos de presó i vàries tortures, fins que Pere Nolasc va aconseguir entregar la totalitat del rescat i el va poder alliberar. El Papa Gregori IX li va demostrar tota la seva admiració nomenant-lo cardenal l’any 1239, amb el títol de Sant Eustaqui, i el va cridar al seu costat com a conseller. De camí cap a Roma va morir a Cardona, l’últim diumenge d’agost de 1240, precedint el seu amic i conseller Pere Nolasc. L’any 1625 es va aprovar el culte immemorial que li tributaven a la capella de Sant Nicolas de Portell, lloc del seu extraordinari naixement, i l’any 1677 la seva festa es va estendre per tota l’església. Se li atribueixen nombrosos miracles i se’l considera protector de les embarassades, patró de la vida i de les matrones.
 




SANT PERE PASCUAL

Va néixer cap a l’any 1227 a València, en aquell moment a mans dels musulmans, i va morir a Granada l’any 1300. No hi ha gaires dades de la seva infantesa i adolescència. Només coneixem que, iniciada la seva carrera eclesiàstica, va anar a perfeccionar els seus estudis a París, doctorant-se a Sorbona. De retorn cap a Espanya es va fer religiós Mercedari i es va dedicar a la redempció dels captius. En aquella època va fer gran amistat amb el príncep Sancho, el rei de Jaume I d’Aragó. El Papa Bonifaci VII el va escollir Bisbe de Jaén al 13 de febrer de 1296. El 20 de febrer d’aquell mateix any, va ser consagrat pel Cardenal Acquasparta a la capella de San Bartolomé de la illa tiberina a Roma. Quan realitzava la visita pastoral a la seva diòcesis va ser empresonat pels musulmans, i va estar captiu durant tres anys. A les masmorres de Granada va escriure vàries obres de defensa de la fe catòlica contra musulmans i jueus, i per mantenir viva l’esperança dels cristians captius com ell. Entre les seves obres es troba “Glosa a los Diez Mandamientos”, "Glosa al Padre Nuestro", "Biblia Pequeña" y "Vida de Cristo". N’hi ha prou analitzant els seus escrits per evidenciar, sens dubte, la seva condició de mercedari. És destacable sobretot, la seva defensa a ala Immaculada Concepció de Maria, quelcom molt natural a l’Ordre Mercedària.  
Després de molts patiments, el 6 de gener de 1300 va ser decapitat pels musulmans, encara vestit amb els ornaments amb els que havia celebrat la Santa Missa. Va ser sepultat a la catedral de Baeza, el seu sepulcre va guanyat celebritat per la Gràcia que el Senyor concedia per la seva intercessió. El seu culte immemorial va ser confirmat per l’Església al 1670 i es va efectuar la seva canonització l’any 1675.
 


BEATA MARIANA DE JESÚS

Mariana de Jesús va néixer a Madrid el 17 de gener de 1565; els seus pares, Luis Navarro i Juana Romero la van batejar quatre dies després del seu naixement. Quan Mariana tenia nou anys va perdre a la seva mare quedant a càrrec dels seus cinc germans més petits junt amb el seu pare, qui poc temps després contraure un nou matrimoni que va portar molts patiments a la Mariana. Als 23 anys el seu pare i la seva madrastra li van voler imposar matrimoni per tal de desfer-se d’ella, ella va refusar la proposta i es va consagrar a Déu, ella ja havia escollit Espòs. No va ser fàcil convèncer al seu pare que acceptessin aquesta elecció lliure, va haver de lluitar contra ells, arribant a rapar-se el cabell amb les seves pròpies mans per desanimar-los. Un cop presa la decisió de seguir a Jesucrist, Mariana es va entregar a la oració i a la vida retirada, lluny de les preocupacions familiars i del món. No li vas ser mai fàcil. Pel camí va necessitar ajuda dels seus confessors i del seu director espiritual. Va patir grans afliccions espirituals al no ser compresa pel seu primer director espiritual, el pare Mercedari Fr. Antonio del Espíritu Santo. El mateix confessor li va recomanar buscar-ne un altre, això va succeir al Santuari de la Virgen de los Remedios a Madrid; el mercedari Fr. Juan Bautista González va ser el seu confessor fins a la mort de Mariana. Ella mateixa va deixar memòria de l’ajuda i saviesa d’aquest sant religiós, fundador dels mercedaris descalços i conegut com Fr. Juan Bautista del Santíssim Sagrament. Aquest confessor i director espiritual va saber comprendre i guiar l’esperit de Mariana pel camí de la santedat imitant al Mestre Diví. Mariana de Jesús va suportar un gran calvari físic i espiritual i, un cop alliberada de la tutela paterna, va ubicar la seva residència al costat del convent dels Mercedaris ja que per les seves limitacions de salut física no podia professar com a religiosa. Mariana és un excel·lent model de santedat laïcal de l’Ordre de la Mercè. Va saber trobar en les seves afliccions físiques un camí cap a la santedat. Des de la seva petita casa va atendre les necessitats a pobres i malalts, cosa que no li va impedir dedicar-se al cultiu de la pietat cap a la Santíssima Verge i al Santíssim Sagrament amb la que mantenia una unió constant i fecunda. Va comprendre que a Crist Sagramentat li agrada més estar en els cors dels fidels i no tant en els bonics sagraris, perquè aquests no estimen com ho pot fer un cor humà. Va cultivar la unió amorosa de dia i de nit amb el Senyor a la Eucaristia. Mariana va ser admesa com terciària Mercedària al 1616, després d’haver suportat les dificultats de la seva salut física i els patiments del seu esperit. D’aquesta manera, Mariana assumia el seu camí de l’espiritualitat redemptora Mercedària tan acord amb els patiments que duia en el seu cos des de petita. El miracle de la Beata Mariana és sorprenent. El seu cos estava debilitat  a causa dels mals que patia. Va morir el 17 d’abril de 1624. El seu cos va estar dos dies exposat per tal que els fidels poguessin demostrar el seu homenatge. El cos de Mariana semblava incorrupte i flexible. El 18 de gener de 1783, el Papa Pius VI la va declarar Beata i la festa de la seva beatificació es va celebrar al Vaticà el 25 de maig de 1783. Al complir 300 anys de la seva mort, al 1924, es va examinar novament el seu cos, trobant-lo incorrupte. Al 1965, en la celebració dels 400 anys del seu naixement, es va tornar a constatar el mateix.
 


BEATA MARGARITA LÓPEZ DE MATURANA

Va néixer a Bilbao (Espanya) el 25 de juliol de 1884. Va ser batejada amb el nom de Pilar. Va tenir tota la vida una relació afectiva i espiritual molt intensa amb la seva germana bessona Leonor. Sent adolescent, la seva mare, intentant allunyar-la d’una amistat prematura amb un jove marí, va decidir portar-la a l’escola internat de les religioses Mercedàries a Bérriz. Allà va sentir la crida de Déu a una consagració total com a religiosa missionera. Als 19 anys, el 10 d’agost de 1903 va ingressar al noviciat de les Carmelites de la Caritat de Vitòria (va morir com a missionera a Argentina i la seva causa de beatificació està incoada). Des del primer moment es va entregar a Déu amb una fidelitat total en la seva vida de monja de clausura. Al 1924 les religioses de clausura van sospesar el seu futur com a missioneres i unànimement van portar-ho a oració. Una majoria va estar d’acord a introduir-hi aquest caire. A més, uns anys abans, en el transcurs d’una visita del pare general, la Pilar li havia confiat aquest sentir que les preocupava i comptaven amb la seva aprovació. Es van fer les gestions pertinents i al setembre de 1926, un cop obtinguda la dispensa de la clausura, un primer grup de religioses, entre elles la Pilar, va començar la seva acció a la Xina; i més tard van portar l’evangeli al Japó. Plenes de fe van superar els conflictes de la guerra i van sortejar els riscos de la persecució i la presó. Quan veien un desànim que anava ensorrant allò que havia costat tant de posar en peu, tornaven a donar-hi un impuls amb l’energia del primer moment. Va arribar un punt en el que es plantejaven la profunda transformació que requeria la vida que havien adoptat. Això suposava emetre el seu judici respecte el pas de la clausura a una altra nova forma: Un Institut Missioner. El 23 de maig de 1930, en votació secreta, totes les monges van donar el veredicte afirmatiu, i es va complir, d’aquesta manera, el somni de la beata. Va morir el 23 de juliol de 1934, dos dies abans de complir els 50 anys. El 16 de març de 1987, el Sant Pare Joan Pau II va firmar la declaració de les seves virtuts heroiques i la seva proclamació venerable. Va ser beatificada a la Catedral de Bilbao a l’octubre de 2006.
 



BEATS P. MARIANO ALCALÁ I 18 COMPANYS MÀRTIRS

El P. Mariano Alcalá, onze sacerdots i set germans cooperadors, tots ells religiosos mercedaris van patir martiri per la seva condició de sacerdots i religiosos durant la persecució religiosa de 1936-39 a Espanya, durant els mesos de juliol, agost, setembre i novembre de 1936. Els llocs de martiri van ser les poblacions d’Andorra, Muniesa, Híjar, Estercuel a la província de Terol, Binéfar (Osca), Lleida, Barcelona, Matamargó (Lleida) i Lorca (Múrcia). Coneixien l’ambient hostil que s’anava generant aquells últims anys, com ho demostren expressions que figuren a les cartes que dirigien als seus familiars, per exemple el P. José Reñé: “Si se nos pasa esta oportunidad, no tendremos otra…”, o el beat Jaime Codina: “Qué gran regalo ser mártir y morir por Cristo”, o el beat José Trallero: “Todo mi deseo sería morir mártir; ¡qué gloria!, ¡qué suerte! Aquest era el clima martirial que es respirava a les comunitats religioses del moment i que explica que enmig de les dificultats no hi hagués desercions en la fe. Estaven preparats per arribar fins a l’extrem de donar la vida per Crist. Van morir resant i perdonant a aquells que els mataven. El Papa Benet XVI el 19 de desembre de 2011 va autoritzar la promulgació del decret “super martyrio”. La beatificació va ser el dia 13 d’octubre de 2013 a Tarragona (Espanya). Els noms dels dinou màrtirs son els següents: P. Mariano Alcalá Pérez; P. Tomás Carbonell Miquel; P. Francisco Gargallo Gascón; P. Manuel Sancho Aguilar; P. Mariano Pina Turón; Fr. Pedro Armengol Esteban Hernández; Fr. Antonio Lahoz Gan; Fr. José Trallero Lou; Fr. Jaume Codina Caselles; P. Josep Reñé Prenafeta; Fr. Antonio González Penín; P. Tomás Campo Marín; P. Francesc Llagostera Bonet; Fr. Serapio Sanz Iranzo; P. Enrique Morante Chic; P. Jesús Eduardo Massanet Flaquer; P. Amancio Marín Mínguez; P. Lorenzo Moreno Nicolás y Fr. Francesc Mitjà Mitjà
 





Festes mercedàries


  • 17 de gener, CONFIRMACIÓ CANÒNICA DE L'ORDRE DE LA MERCÈ: va tenir lloc a Roma el 17 de gener de 1235, pel Papa Gregori IX.

  • 17 d' abril, MEMÒRIA DE LA BEATA MARIANA DE JESÚS

  • 27 d' abril, MEMÒRIA DE SANT PERE ARMENGOL

  • 6 de maig, SOLEMNITAT DE SANT PERE NOLASC: tot i que a molts calendaris no actualitzats la festa de Sant Pere Nolasc figura el 29 de febrero, la seva festa oficial és el 6 de maig, coincidint amb la data de la seva mort a Barcelona: el 6 de maig de 1245. Coincidint amb aquest dia, la Germandat de la Mercè celebra el seu Capítol Major a la Basílica, amb la incorporació de nous germans. A altres llocs on Sant Pere Nolasc és festa patronal se sol celebrar com a tradició un dinar popular cuinat en olles, que rememora que a la festa del sant es convida als pobres a menjar de franc.

  • 9 de juliol, FESTA DE JESUCRIST REDEMPTOR

  • 24 de juliol, MEMÒRIA DE LA BEATA MARGARITA LÓPEZ DE MATURANA: fundadora de las Mercedàries de Bérriz.

  • 2 d' agost, FESTA DEL DAVALLAMENT DE LA VERGE: conmemora l'aparició de la Mare de Déu de la Mercè la nit de l'1 al 2 d'agost a Sant Pere Nolasc, instant-lo a fundar una ordre religiosa per consolar i redimir als cristians captius. És tradició a les comunitats mercedàries celebrar la Missa la mitjanit d'aquest dia.

  • 10 d'agost, FUNDACIÓ DE L'ORDRE DE LA MERCÈ: en conmemoració de la fundació de l'Ordre de la Mercè a la catedral de Barcelona, amb la presència del bisbe de la ciutat Berenguer de Palou i el rey Jaume I.

  • 28 d'agost, FESTA DE SANT AGUSTÍ: legislador de l'Ordre la Regla de vida,  la qual segueixen els mercedaris.

  • 31 d'agost, FESTA DE SANT RAMON NONAT: patró de les dones gestants i matrones. Festa major, amb centenars de peregrins, al monasteri de Sant Ramon i de toda la seva comarca: La Segarra

  • 16 de setembre, MEMÒRIA DELS BEATS P. MARIANO ALCALÁ I 18 COMPANYS MÀRTIRS: víctimes de la guerra civil espanyola.

  • 19 de setembre, MEMÒRIA DE SANTA MARIA DE CERVELLÓ: fundadora de las Mercedàries de l'Orden de la Mercè.

  • 24 de setembre, SOLEMNITAT DE LA VERGE DE LA MERCÈ: solemnitat litúrgica a tota l'Ordre de la Mercè i als llocs on és la Patrona, com la ciutat de Barcelona. La festa se sol preparar amb una Novena prèvia i, a Barcelona, amb una processó solemne. El dia de la Mercè se celebra el 24 de setembre a Barcelona com a festa major des de 1868, quan Pius IX va declarar a la Mare de Déu de la Mercè com a Partrona de la diòcesi i de la ciutat, i la reina  Isabel II el va declarar el dia festiu. A Barcelona, l'acte litúrgic principal és la Missa de 10 del matí amb la presència d'autoritats civils i militars.

  • 11 d'octubre, MEMÒRIA DEL BEAT JUAN NEPOMUCENO ZEGRÍ: fundador de les Mercedàries de la Caritat.

  • 6 de novembre, CONMEMORACIÓ DE TOTS ELS SANTS DE L'ORDRE

  • 7 de novembre, CONMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS DE L'ORDRE

  • 14 de novembre, MEMÒRIA DE SANT SERAPI: patró de qui pateix mal d'ossos i articulacions. Benedicció i repartiment de "l'oli de Sant Serapi".

  • 6 de desembre, SANT PERE PASCUAL: patró dels estudiants i formadors de l'Ordre.



Llegendes mercedàries


LA VISIÓ DE LA NOVA JERUSALEM

Durant una nit de cansament i insomni, Nolasc va albirar la nova Jerusalem celestial del goig compartit. I va comprendre. Som eterns pelegrins cap a Jerusalem, caminants sense descans cap a la pàtria enyorada.  Anem creant camí al caminar, com deia Machado, tot i que ja hi ha algú – Crist – que es va manifestar com el mateix camí. Hi ha alguns camins que s’allunyen, de vegades, per tornar després al camí de veritat. Nolasc va passar per indecisions alhora d’escollir el seu propi camí vocacional. Els hagiògrafs les situen en diversos moments de la seva vida. I qui no les té? És millor la vida activa o contemplativa? Submergir-se en els conflictes de la societat o retirar-se a la dolça soledat? Ser monjo o redemptor? I un cop escollit el camí, fruit sempre d’una decisió personal, de l’exercici de la nostra llibertat, d’una opció selectiva i arriscada, poden aparèixer canvis de direcció. 
Nolasc, el redemptor, amant de la llibertat dels altres, patia veient fins a quin punt la seva acció alliberadora no acabava amb el mal d’arrel. Li feia mal comprovar com, després de tants esforços – els propis i els dels seus companys mercedaris - no desapareixia la lacra de la captivitat. Quan aquests pensaments torturaven la seva consciència, una altra imatge visionària arriba per il·luminar-lo: la visió de la nova Jerusalem celestial, que ha estat objecte de nombrosos artistes, entre ells el destacat Zurbarán.
Nolasc entén  que, sempre que la tria estigui centrada en la ciutat desitjada, qualsevol camí és vàlid. La llum projectada per la visió de la Jerusalem celestial foragita la boira en el camí vocacional.
Tota una lliçó per aprendre.



LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ PRESIDINT EL COR

Explica la llegenda que Nolasc havia passat la nit preocupat, sense gairebé poder aclucar l’ull, considerant com la captivitat estén les seves urpes sobre la innocència de la gent i torna impotents els nostres petits gestos. Massa grossa era la captivitat para posar-hi fre amb la ingenuïtat d’uns quants frares i almoines recollides per la bona voluntat dels pobles. Aquests pensaments tenia al cap quan finalment el va vèncer la son. A la matinada tot era un recés de pau i ningú al convent havia fet sonar la campana que convocava a l’oració de matines per a tots els frares redemptors. De cop i volta, com un sospir, Pere Nolasc es va despertar acariciat per un raig de sol que entrava per la finestra de la seva cambra del vell hospital i convent de Santa Eulàlia, hospital que Jaume I va regalar a l’Ordre com a símbol d’afecte i recolzament incondicional. 
Nolasc va pensar que tots els frares ja estarien al cor, resant matines, mentre que ell s’havia quedat adormit. Es va aixecar de pressa, es va rentar la cara i va sortir disparat cap al cor amb el desig d’arribar, almenys, al final de la pregaria. Quina va ser la seva sorpresa quan, al entrar, va veure a la Mare de Déu amb el llibre de les hores, resant l’ofici diví rodejat d’àngels. Nolasc no oblidaria mai aquella visió, o es tractava d’un somni? Maria de la Mercè va ser des d’aquell instant “La Comendadora” de la comunitat i la seva imatge presideix, des de llavors, el cor i la pregària dels fills mercedaris. Ella és, al costat del seu Fill a la creu, el centre de la nostra vida, l’estímul de les nostres millors esperances, la veu dolça que ens diu “Feu el que Ell us digui”. La nostra família porta el seu nom i professa un amor immens a qui és la fundadora i protectora de la nostra historia. La nostra ordre sense ella, perd el seu nom, el seu consol i la seva millor esperança. Ella és i serà sempre “La Comendadora” de la nostra fraternitat.



L’OLIVERA DE NOLASC

Nolasc i la seva obra s’identifiquen amb l’olivera. Enmig de l’aridesa del voltant, ella manté el seu verd permanent d’esperança i de fruit desitjat, que un cop triturat es transforma en oli de consagració, oli de suau fragància i alleujament permanent. Era un capvespre trist, arribava el redemptor fatigat després de consumir els seus estalvis intercanviant captius i visitant masmorres dia i nit. Un cop finalitzada la seva pregària el va vèncer el cansament, i estant dins la seva llar va tenir el següent somni: es trobava en un atri, sota una immensa olivera, aquesta el cobria maternalment, amb el verd perenne de les seves branques. Se sentia immers en un lloc agradable, sota l’empara de la vida. De cop i volta arriben uns homes sinistres que amb les seves destrals intenten destruir l’olivera, destrossar-la d’arrel i aniquilar-la. Altres apareixen al seu costat per ajudar-lo a mantenir la seva vida dins el crim ecològic. Nolasc – en la seva vida onírica – se sent amb les mans lligades, impotent, sense força per actuar. Parat davant d’aquesta visió, escolta el dur cop de les destrals sobre el tronc i les branques. Veu les ferides cruels causades per impulsos destructors. Pateix en cada destralada com si fos a la seva pròpia pell. Se sent indefens davant d’aquest mal en acció. És llavors quan els homes bons demanen que no s’elimini l’olivera, amb un gest bo. I tots, sorpresos, contemplen com es produeix el miracle: De cada branca trencada, de cada cop a les arrels, sorgeixen nous brots, es multipliquen les arrels. L’olivera era més forta que les forces del mal. La vida és més forta que la mort. L’olivera que comença a germinar no havia de témer res de la crueltat despietada i destructiva. Les ferides provocades a les branques velles provoquen plançons joves, energies renovades, més vida i més veritat de brots vigorosos. Pere Nolasc va guardar sempre aquestes imatges dins el seu cap. Es va esforçar en desxifrar-ho, visualitzant el somni perquè li quedés gravat amb la seva sensibilitat. Va anar comprovant en la seva trajectòria i la seva acció redemptora com les forces del mal no podran mai amb l’església de Crist. A partir d’aquest somni lluminós. Nolasc va vèncer tota temptació de pessimisme i desesperança. Va vèncer la temptació de la tristesa: Sí, un sant trist és un trist sant!
 



L’EIXAM A LES SEVES MANS

A Nolasc, al néixer, li van posar el nom de Pere. Tot i ser pedra, aviat va saber el que també era mel i un xiuxiueig de melodia. Explica la llegenda que, sent encara un bebè, un eixam d’abelles que emigraven – a la cerca d’un rusc – van aterrar al palmell de les seves mans, que s’obrien per acollir-les. Nolasc va ser sempre de mans obertes, no de puny tancat. Dins les seves mans les abelles creaven bresques de mel pura. El nen s’emocionava contemplant el vol constant de les abelles i de tant en tant sucava el dit a la mel i s’ho passava pels llavis, assaborint el nèctar ‘d’or potable’, aquell que anys més tard oferiria als captius esclavitzats per tal d’alleujar la seva trista condició.

Quan es va fer gran, aquells que el van veure, expliquen com seguia obrint les seves mans, portes i cors per acollir i donar consol a qui ho necessités. 

Era un presagi de la seva vocació, l’eixam entre les seves mans? Es va crear la llegenda per il·lustrar la vida redemptora que tanta amargura havia alleujat? 
 
Nosaltres contemplem avui les seves mans d’una bresca daurada i dolça. Aquelles mans de nen son les mans de tots els altres, de cada nen que – al arribar en aquest mon dur i hostil -  recrea carícies i anuncia tendresa. Les mans d’un nen son una de les meravelles de la creació. En elles viu l’esperit fet carn, reposa la intel·ligència en acció. Tancades, com un petit cor, o obertes, com una flor amb els seus cinc pètals, demanen sempre tendresa, guardant sempre noves sensacions. Mans que acaricien, que supliquen, que s’aferren a qualsevol objecte proper, per estrenar la vida, per adquirir la certesa que no s’està sol, que sempre hi ha algú o alguna cosa amiga a prop.
 
Comencem a veure la bellesa de la llegenda mercedària de l’eixam d’abelles, que fabrica un rusc daurat de dolcíssima mel a les mans del nen Pere Nolasc. Com a presagi o premonició, com a profecia de la seva admirable vocació de dolcesa compartida, d’amor ofert generosament per aconseguir la llibertat del captiu, aquella dolçor de l’ésser humà.
 
Mira les teves mans, tan buides, però carregades de possibilitats, fins a convertir-les en un xiuxiueig d’abelles creadores, que esdevingui mel per al teu germà! 
 





Vull ser mercedari


Si vols conèixer més sobre l’Ordre de la Mercè o desitges donar resposta als teus dubtes i inquietuds interiors per tal d'esbrinar què és el que Déu pot voler de tu i donar sentit ple a la teva vida (com a mercedari seglar, voluntari o per viure dins la pròpia família i lloc de treball amb la nostra espiritualitat o, per què no, com a religiós de l’Ordre de la Mercè), no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres.
 
T’ajudarem sense compromís en el teu camí espiritual.

Entra a la nostra web, estem a la teva disposició.










Familia mercedària


La FAMÍLIA MERCEDÀRIA constitueix un gran arbre tant per la branca masculina com femenina. Dins de cada arbre a més a més, tenen un paper molt destacat els laics. Ells comparteixen també el carisma, l’espiritualitat, la missió i la vocació mercedària dins l’estat en el que es trobin. Cada any, un diumenge del mes d’abril, tenim una reunió general festiva en la que convivim religiosos, religioses i seglars mercedaris en alguna de les nostres comunitats de la Província mercedària d’Aragó.





Si desitges participar-hi o conèixer millor què és la “família mercedaria”, t'adjuntem les pàgines web més destacades de la nostra Ordre. Podràs trobar el que busques i estarem encantats d'atendre't.

Cúria General de l'Ordre de la Mercè
Mercedaris Província d'Aragó
Basílica Mare de Déu de la Mercè. Barcelona
Parròquia Sant Pere Nolasc. Barcelona
Monasteri de l'Olivar
Mercedaris Província de Castella
Mercedaris Província del Perú
Mercedaris Província de Chile
Mercedaris Província d'Argentina
Mercedaris Província de Quito
Mercedaris Província Romana
Mercedaris Província del Brasil
Mercedaris Descalços
Religioses de l'Ordre de la Mercè
Mercedàries de la Caritat. Roma
Mercedàries missioneres de Barcelona
Mercedàries missioneres de Bérriz
Mercedàries del Santíssim Sacrament
Mercedàries del Nen Jesús
Mercedàries missioneres de Brasil
Religioses de Nostra Senyora de la Mercè