La Basílica de la Mercè

En els seus orígens, l'Ordre de la Mercè, ocupava l'espai de l'Hospital de Santa Eulàlia, situat al costat de la catedral de Barcelona, on es treballava i s'acollia tan a gent desfavorida com a captius redimits; aviat, però, l'edifici es va fer petit i va ser necessari construir un de nou més ampli per acollir a la nova comunitat religiosa per poder atendre millor als cristians rescatats dels musulmans. 

Va ser l'any 1232 quan Ramon de Plegamans va comprar i regalar a Pere Nolasc un tros de platja junt el port, a l'inici dels Còdols. Al 1235 ja s'havia edificat una casa de la caritat per als captius alliberats, construïda sota la protecció de Santa Eulàlia. Aquell mateix any la nova ordre va ser aprovada canònicament pel Papa Gregori IX.

Al 1245, el Papa Inocenci IV va concedir a l'edifici el permís per celebrar els oficis divins i poder enterrar dins el convent. Al 1249 el bisbe de Barcelona, Pere de Centelles, va permetre als mercedaris "aixecar una església dedicada a Santa Maria i incloure un cementiri on poder enterrar als religiosos i domèstics i als confrares de l'ordre...". Aquesta es la indicació més antiga que fa referència a la construcció d'una església al lloc que ara ocupa la Basílica.

La donació de Ramon de Plegamans va quedar curta amb el pas dels anys i els frares van haver de comprar trossos de parcel·la al costat del carrer Oller. A l'altre costat del carrer de la Mercè la propietat arribava fins el mar, i aquesta part es va dedicar a l'hort (en aquell temps el mar començava a l'actual Passeig Colom). Aquesta zona no va ser edificada fins ben entrat el segle XV, conforme s'anava avançant en la construcció de l'església, s'anava desmantellant el convent dels frares, i va caldre edificar un nou edifici al costat del mar. El rei va donar permís per la construcció d'uns arcs que comuniquessin el convent i l'hort amb l'església.

La nova església, d'estil gòtic, era senzilla. A l'inici comptava amb dues capelles: una dedicada a Sant Eloi i l'altra a Santa Marina, situades en la zona de l'església que actualment donen al carrer Ample. A la capella de Santa Marina va ser enterrada el 19 de setembre de 1290 Santa Maria de Cervelló, el cos de la qual roman incorrupte a dia d'avui i és venerat per multitud de fidels. Cada 19 de setembre s'exposa amb aquesta finalitat. Al 1380 el rei Pere IV va oferir un sarcòfag de plata i un altre de fusta policromada amb motiu del trasllat de les seves restes des de la tomba a terra al sarcòfag ofert pel rei. La imatge del sarcòfag és la més antiga que s'ha trobat de la Santa, en ella apareix el retrat del rei que, agenollat, venera les seves restes incorruptes. Actualment es conserva al Museu Diocesà de Barcelona.



Pel que fa a l'església, es va dedicar, des dels seus orígens, a Santa Maria. El poble va començar a anomenar-la, mica en mica, Mare de Déu de la Mercè, per la tasca de "mercès" que realitzaven els mercedaris. En aquella època se'n deia "mercès" a la redempció dels captius: "fer mercè" equival a alliberar de l'esclavatge; per aquest motiu, l'església de l'hospital dels frares era coneguda com l'església de la "mercè", i d'aquí va esdevenir el seu nom actual a l'església de la "Mare de Déu de la Mercè".

L'any 1335 es van construir dues capelles més, semblants a les existents; i a finals del segle XIV es va finalitzar la construcció de la torre. A meitat del segle XV van ser construïdes les capelles de Sant Hipòlit i Santa Úrsula, ja situades al costat del mar. L'església en aquell moment mesurava 35 per 22 metres. La coberta era de volta ogival i a les creus hi havia gravats els misteris de Nostra Senyora i les armes dels benefactors. A la façana s'hi trobaven "dues grans portes i el seu frontal d'un bonic treball en mosaic i sobre les portes es troba col·locada una bonica, alta i proporcionada imatge de Maria Santíssima de la Mercè". La façana era sòbria, amb un rosetó auster i algunes motllures ornamentals. Davant la façana, en l'angle amb el carrer Ample, els frares van emplaçar a mitjans del s. XV, el seu petit cementiri que va subsistir fins a principis del s. XIX. La imatge de la Verge de la Mercè que va presidir el timpà fins el s. XVIII va ser trobada en unes excavacions l'any 1942; avui dia està situada a la capella del Descens.

Va ser durant l'any 1361 quan començà la construcció del retaule d'aquesta primera església, a càrrec de l'arquitecte Bernat Roca. L'artista es comprometia a posar al centre del mateix, una imatge de la Mare de Déu amb dues llanternes. La imatge anterior a l'actual, que alguns identificaven com la de la "mà a la cara" es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. La imatge actual mesura 1.40 m (set pams d'aquella època) i la seva elaboració s'atribueix a Pere Moragues, ja que era l'escultor que col·laborava habitualment amb l'arquitecte Roca. L'estil de la imatge també coincideix amb la que emprava habitualment l'escultor.




L' imatge és policromada i el seu rostre, d'una gran sensibilitat, amb unes faccions perfilades. Duu el cabell recollit al clatell i el cap descobert, segurament per poder col·locar-hi al damunt una corona metàl·lica. El mantell es tanca sobre el pit amb un fermall de contorn quadrat i sosté sobre els genolls el Nen Jesús. La majoria d'experts considera que el Nen és una mica posterior a la Verge, tot i que tant els plecs senzills i la manera de tractar les vestidures son molt semblants a l'estil gòtic, com en el cas de la Verge.



El retaule de l'altar major comptava també amb imatges de Sant Joan Evangelista, Sant Joan Baptista i Sant Pere Armengol. Al 1503 el pintor Antoni Marquès va decorar el retaule.

Al 1667, per voluntat del bisbe de Barcelona, el mercedari Fr. Alonso Sotomayor, es construí una cambra per a la Verge; per aquest motiu es va derruir l'antic retaule gòtic i el cadirat del cor. Al seu lloc es va aixecar un retaule barroc al centre del qual s'hi construí una gran finestra amb la cambra angelical, a través d'una escala accesible des de la sagristia s'hi podia ascendir per tal de venerar i admirar d'aprop la imatge de la Mare de Déu. Anys després, es va realitzar una escala per tal de facilitar el besamans en dies d'aglomeracions. Després d'eliminar altres dependències, es va construir, juntament amb la cambra de la Verge, un oratori amb una esvelta cúpula rematada per una llanterna, d'on es rebia la llum natural de l'estança.

En relació al convent, l'any 1605 el P. Antonio Simoni va decidir construir-ne un de nou, les seves obres es van finalitzar l'any 1636 essent Fr. Dalmau Serra el Mestre General de l'Ordre. Es va decorar el pont que comunicava la sagristia amb l'església i es va crear el pont que connectava el convent amb el cor. El claustre del convent, amb columnes fetes de marbre fosc, va ser obra de Jaume Granyer i mesura 26,40 m de costat.



Durant el segle XVIII, els frares s'adonaren que l'església se'ls quedava petita. Al Capítol General de 1764 es va aprobar la construcció d'una nova. La seva primera pedra va ser col·locada el 25 d'abril de 1765, com a director d'obra al capdavant l'arquitecte Josep Mas. El refectori del convent, va ser utilitzat com a església interna mentre duraven les obres, que es van allargar uns 10 anys, concluint el 9 de setembre de 1775. 

El nou temple es va edificar al mateix lloc que l'anterior i en la mateixa disposició, tot i que es va ampliar per la part del carrer Ample i es va allargar pel costat del presbiteri. Actualment la seva planta mesura 45,70 per 2',36 m.



Amb motiu de l'enderrocament de l'església gòtica l'octubre de 1767, es van remoure els ciments cercant el sepulcre de Sant Pere Nolasc, que no va ser trobat. Posteriorment, l'any 1782 es van realitzar algunes excavacions a la Baixada de la Canonja on van ser trobats algunes restes que no es van poder identificar.

Aquesta nova església es va inspirar en un estil barroc amb tendència italiana. Vicenç Marro va dissenyar el nou altar, que constava de dues estàtues col·locades a cada costat de Sant Pere Nolasc i Santa Maria de Cervelló; al centre la Verge estava rodejada d'àngels i amb dos captius als seus peus; sobre la Verge hi havia l'escut de la Mercè sostingut pels  àngels, obra de l'escultor Pere Serra; i sota seu una bonica estàtua de Santa Eulàlia. Un baldaquí de marbre per l'exposició del Santíssim completava aquest altar. Va ser inaugurat el dia 2 d'agost de 1794.

Amb tot això arribem al segle XIX, un segle que des dels seus inicis va ser molt convuls a causa de la Guerra del Francès (1808-1814), i nefast per a l'Ordre de la Mercè a Espanya. El convent va ser ocupat i utilitzat com a presó, destinat a caserna dels soldats francesos i italians i com a dipòsit d'intendència.

Al gener de 1814 es va tancar l'església i van desaparèixer les joies que havien estat donades a la Verge, així com el tron de plata que la ciutat havia regalat a la seva Patrona. La imatge de la Mare de Déu i el cos incorrupte de Santa Maria de Cervelló van sortir de l'església i es van poder guardar a la catedral per una major seguretat, retornant de nou a l'església l'any 1817. Aquell mateix any es va fer una processó a la catedral amb la imatge en motiu de la sequera i una altra el 1821 amb motiu del tifus.

L'any 1833, durant el Trienni Liberal (1820-1823), la comunitat va ser suprimida i el convent tancat de nou. Només l'església va poder seguir oberta com a parròquia. L'ajuntament va derruir els dos ponts que unien el convent amb l'església, que es van tornar a reconstruir  l'any 1824, l'any en que els frares van poder retornar al seu convent.

Al 1835, per un Real Decret de l'11 d'Octubre, les ordres religioses van ser suprimides a tota Espanya, i els mercedaris van deixar d'existir en aquest espai tan convuls del país fins que van poder tornar l'any 1878. Ja sense mercedaris, l'any 1869, la parròquia de Sant Miquel va ser traslladada a l'església de la Mercè, i en aquell moment l'església parroquial, es va passar a dir: "Parròquia de Sant Miquel i de la Mare de Déu de la Mercè". La seva porta renaixentista del s. XVI va ser desmuntada i reconstruïda entre 1871 i 1872 al carrer Ample, donant accés a la Basílica pel cantó lateral.

El convent va tenir diferents usos: oficina d'impostos, caserna d'un batalló de la Milícia Nacional, seu d'un regiment d'infanteria, casino militar... Finalment, el 29 d'agost de 1845 el nou capità General, Manuel Bretón, va convertir l'edifici en Capitania General de Catalunya. L'edifici va ser inaugurat el 10 d'Octubre de 1846.

Retornant a l'església de nou, l'any 1883 es va construir la cúpula sobre el creuer del tempre, obra de Joan Martorell. Aquell mateix any va morir el bisbe de Barcelona, José Urquinaona i Bidot i la seva tomba es va instal·lar al presbiteri de la Mercè, dins un sarcòfag de marbre sobre dues columnes al voltant de la porta de l'escala del cambril. Sobre aquest es va col·locar, l'any 1885, l'escultura del bisbe realitzada per Agapito Vallmitjana.

Amb ocasió de l'Exposició Mundial de Barcelona de 1888, es va finalitzar la cúpula i va ser coronada amb una majestuosa imatge en bronze de la Verge extenent el seu ceptre sobre la ciutat, obra de Maximí Solà. Aquell mateix any, la Verge va ser coronada canònicament a la catedral de Barcelona pel bisbe Jaume Català. A la sala annexa al cambril de la Mare de Déu es va instal·lar un relleu de marbre que representa el "Descens de la Verge davant de Sant Pere Nolasc", obra de Josep Llimona, el relleu va donar nom a la capella fins l'actualitat.



Amb motiu del 700 aniversari de l'Ordre de la Mercè, l'any 1918 la basílica va ser constituida Basílica menor, i se li va regalar el ceptre de l'Ajuntament com a Patrona de la Ciutat.

I amb tots els vaivens característics de la nostra història, arribem a l'any 1936. Al juliol va tenir lloc l'alçament que va donar punt de de partida a la guerra civil. Aquell mateix mes, la basílica va ser incendiada. Tot i que els bombers van actuar, només van procurar que el foc no arribés als edificis annexes. Gràcies a la intervenció d'alguns valents feligresos, la imatge de la Verge i el cos de Santa Maria de Cervelló van poder salvar-se de les flames i han pogut arribar íntegres fins els nostres dies. La imatge de bronze que coronava la cúpula va ser fosa per a ús militar. Tot allò que succeí a l'església de la Mercè ho va descriure, punt per punt, mossèn José Sanabre, arxiver de la diòcesi de Barcelona: “La tarde del 19 de julio la chusma frenética invadió el edificio de Capitanía General y, acto seguido, se dirigió a la iglesia de la Merced exigiendo su destrucción. No fue hasta el día siguiente que, acompañados de la fuerza pública, pudieron penetrar en el templo después de disparar numerosas balas de fusil contra la fachada. Acto seguido prendieron fuego en el interior de la iglesia de manera que se quemaron las pinturas de la bóveda mayor, se ahumaron los frescos la de la cúpula. Las tribunas de madera, el órgano y todas las imágenes de los altares laterales quedaron destruidas. Los bomberos velaron para que el fuego sólo quemara la iglesia y no pasara a las viviendas cercanas. El fuego fue avivado de nuevo en varias ocasiones los días posteriores”.

La imatge de la talla de la Verge va ser llençada des del cambril sobre el Sagrari de l'Altar Major i, dies després, altres revolucionaris van tombar-la a terra davant l'altar.

El pare Lluís Pelegrí Nicolás, beneficiat de l’església i martiritzat per aquest motiu el 29 de març de 1937, es va proposar salvar la imatge gòtica. Després de conèixer com havia quedat la imatge, va demanar ajut a una família de la parròquia ben relacionada mb el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, don José María España Sirat. A les quatre de la tarda del 27 de juliol van sortir de la Conselleria de Governació tres agents de confiança del conseller, juntament amb dos carabiners, dos guàrdies d’assalt i dos guàrdies civils. A ells es va unir Teresa Coll, que havia gestionat l’operació amb el conseller. El grup, en una camioneta, es va desplaçar fins la Mercè amb la finalitat de recuperar la caixa forta amb les joies de la Verge i que els assaltants no havien localitzat perquè havia quedat protegit en un mur del cambril. Un cop buidada la caixa van baixar al presbiteri i, al passar per davant de la imatge caiguda davant l’altar, la srta. Coll va suggerir emportar-se també aquella mostra d’art.

Els components del grup es van quedar sorpresos d’aquella proposta tan insòlita però un dels agents que havia estat instruït pel conseller i el serraller que va obrir la caixa forta van recolzar la idea i, finalment, la imatge va ser col·locada a la furgoneta i tapada amb un llençol que intencionadament havia agafat la srta. Coll. Seguidament van anar a Capitania on havien de recollir una altra caixa de cabdal que havia estat a la rectoria. Un cop al pati central, apartats ja de la curiositat pública, van baixar de la camioneta la imatge de la Verge i la van amagar dins d’una cambra sota una gran escala on es guardaven els estris de neteja i on també havien guardat les restes mortals de Santa Maria de Cervelló.

El conserge de capitania va cuidar els objectes sagrats durant dos mesos. El 28 de setembre de 1936 el Director del Servei de Museus de la Generalitat va ordenar el trasllat de la imatge i el sarcòfag de Santa Maria de Cervelló al Museu del Palau Nacional de Montjuïc on van ser restaurades. Després del trasllat, el cos de Santa Maria de Cervelló va quedar abandonat a capitania. Va ser l’arquitecte Josep Francesc Ràfols Fontanals (1889-1965), incorporat al servei de guardamobles de la Generalitat, qui el recollí i va tenir guardat a casa seva fins el 1939, i fins i tot va servir com altar i es va celebrar missa sobre el cos de la santa clandestinament en més d’una ocasió. El conseller España va haver d’exiliar-se el 23 d’octubre de 1936 ja que la seva vida corria perill per haver protegit religiosos i objectes de culte.

L’Església de la Mercè va quedar abandonada, presentant un aspecte desolador, amb la sala del descens totalment derruïda, junt al cambril, on cremaren els quadres del somni de Sant Josep i la plaga de llagostes. Els arcàngels de la porta de Sant Miquel van ser també destrossats, així com les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna de Ramon Amadeu; Sant Hipòlit i Sant Antoni de l’altar de Sant Josep Oriol; els arcàngels de Salvador Gurri de la capella del Santíssim i, a l’altar de Santa Maria de Cervelló, les imatges de Sant Antoni de Pere Serra, Santa Isabel d’Enrique Clarassó i Sant Pere Nolasc d’Amadeu. 

Al finalitzar la guerra, entre 1940 i 1976, la Basílica va experimentar un ràpid procés de restauració. Acabada la guerra, els Capitans Generals de l’Exèrcit (Álvarez Arenas, Orgaz, Kindelán...) van posar a disposició de la parròquia el batalló d’armes d’Enginyers. Les successives obres de reconstrucció van ser sufragades en gran part per entitats privades. Entre 1939 i 1947 es va rehabilitar el paviment de la nau, els altars laterals, la sagristia i la capella del Santíssim. Entre 1948 i 1955 es va treballar en el cambril i en la sala del Descens. Al 1956 es va col·locar la nova imatge de la Mare de Déu dalt la cúpula, ja que l’anterior havia estat derruïda i fosa a l’inici  de la guerra civil. Aquesta imatge és obra dels germans Miguel (1879 a 1959) i Luciano (1880-1951) Oslé Sáenz de Medrano, de bronze i feta en una foneria de Valls.

Francesc Folguera va dibuixar les portes de la sagristia i del cambril. A les petxines de la cúpula i als arcs del presbiteri trobem pintures al fresc de Josep Obiols Palau (1894-1967). Pallàs va dirigir la restauració de la porta de Sant Miquel i Lluis Bonet va fer l’escala del cambril el 1972, el mateix any que Pau Macià Pons va realitzar les pintures decoratives de l’intradós de la volta de la nau. Oriol Sunyer Gaspar (1923-1990) va fer el nou tron de plata de la Verge.

Tot i que es va respectar l’estil barroc original de la basílica, alguns elements es van haver de realitzar de nou: les pintures interiors, les motllures,... Gairebé totes les escultures de les capelles laterals van ser elaborades per l’escultor barcelonès Claudi Rius. L’altar major va ser projectat el 1959 per l’arquitecte Francesc Folguera, amb el presbiteri folrat de marbre de diferents colors. Una nova imatge de bronze, més gran que l’anterior i d’unes 5 tones, va ser col·locada sobre la cúpula de la Basílica el 1959.

L’any 1936 se celebra el LXXV aniversari de la coronació canònica de la Verge i es va estrenar el nou tron de plata. El 26 de juliol de 1964 el bisbe de Barcelona doctor Gregorio Modrego Casaus va establir la germandat de la Mare de Déu de la Mercè, i durant aquell mateix any es van retirar les vestidures de la imatge, per poder ser contemplada tal i com s’havia esculpit al segle XIV per Pedro Moragas. El 22 de febrer de 1976 van visitar la Basílica els Reis d’Espanya.

A la plaça, el febrer de 1983, es va instal·lar la font de Neptú inaugurada el 24 d’abril de 1826 al moll dels pescadors del port, obra d’Adrià Ferran Vallès (1774-1840). La part escultòrica de la fons es de Celedonio Guixà.
 
Al 1992 va quedar restaurat l’antic palau de Girona, davant l’església, destinat al Registre Civil. 
Durant el 1990 i el 1991 es va procedir a la refracció del paviment de l’església i la neteja de la façana principal sota la direcció de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol.
 
Com a colofó final en tot aquest procés de restauració, el 21, 22 i 23 de setembre de 2018 va ser inaugurat el nou orgue de la Basílica en un meravellós festival amb la participació d’intèrprets com Maria Nacy, Montserrat Torrent i l’organista francès Thomas Ospital. L’orgue va ser beneït al novembre pel Sr. Cardenal D. Josep Omella, sent l’organista de cerimònia D. Héctor Paris. L’orgue va ser construït pel cèlebre mestre d’orgues alemany D. Gérard Grenzing.
 


A mode de conclusió, els mercedaris van tornar l'any 2018 a la basílica per a la seva cura pastoral a petició de l' Excssim. Cardenal D. Joan Josep Omella, amb motiu del vuitè centenari de la Fundació de l'Ordre de la Mercè. El seu rector en l'actualitat és el P. Fermín Delgado Ramírez.