Llegendes mercedàries

LA VISIÓ DE LA NOVA JERUSALEM

Durant una nit de cansament i insomni, Nolasc va albirar la nova Jerusalem celestial del goig compartit. I va comprendre. Som eterns pelegrins cap a Jerusalem, caminants sense descans cap a la pàtria enyorada.  Anem creant camí al caminar, com deia Machado, tot i que ja hi ha algú – Crist – que es va manifestar com el mateix camí. Hi ha alguns camins que s’allunyen, de vegades, per tornar després al camí de veritat. Nolasc va passar per indecisions alhora d’escollir el seu propi camí vocacional. Els hagiògrafs les situen en diversos moments de la seva vida. I qui no les té? És millor la vida activa o contemplativa? Submergir-se en els conflictes de la societat o retirar-se a la dolça soledat? Ser monjo o redemptor? I un cop escollit el camí, fruit sempre d’una decisió personal, de l’exercici de la nostra llibertat, d’una opció selectiva i arriscada, poden aparèixer canvis de direcció. 
Nolasc, el redemptor, amant de la llibertat dels altres, patia veient fins a quin punt la seva acció alliberadora no acabava amb el mal d’arrel. Li feia mal comprovar com, després de tants esforços – els propis i els dels seus companys mercedaris - no desapareixia la lacra de la captivitat. Quan aquests pensaments torturaven la seva consciència, una altra imatge visionària arriba per il·luminar-lo: la visió de la nova Jerusalem celestial, que ha estat objecte de nombrosos artistes, entre ells el destacat Zurbarán.
Nolasc entén  que, sempre que la tria estigui centrada en la ciutat desitjada, qualsevol camí és vàlid. La llum projectada per la visió de la Jerusalem celestial foragita la boira en el camí vocacional.
Tota una lliçó per aprendre.



LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ PRESIDINT EL COR

Explica la llegenda que Nolasc havia passat la nit preocupat, sense gairebé poder aclucar l’ull, considerant com la captivitat estén les seves urpes sobre la innocència de la gent i torna impotents els nostres petits gestos. Massa grossa era la captivitat para posar-hi fre amb la ingenuïtat d’uns quants frares i almoines recollides per la bona voluntat dels pobles. Aquests pensaments tenia al cap quan finalment el va vèncer la son. A la matinada tot era un recés de pau i ningú al convent havia fet sonar la campana que convocava a l’oració de matines per a tots els frares redemptors. De cop i volta, com un sospir, Pere Nolasc es va despertar acariciat per un raig de sol que entrava per la finestra de la seva cambra del vell hospital i convent de Santa Eulàlia, hospital que Jaume I va regalar a l’Ordre com a símbol d’afecte i recolzament incondicional. 
Nolasc va pensar que tots els frares ja estarien al cor, resant matines, mentre que ell s’havia quedat adormit. Es va aixecar de pressa, es va rentar la cara i va sortir disparat cap al cor amb el desig d’arribar, almenys, al final de la pregaria. Quina va ser la seva sorpresa quan, al entrar, va veure a la Mare de Déu amb el llibre de les hores, resant l’ofici diví rodejat d’àngels. Nolasc no oblidaria mai aquella visió, o es tractava d’un somni? Maria de la Mercè va ser des d’aquell instant “La Comendadora” de la comunitat i la seva imatge presideix, des de llavors, el cor i la pregària dels fills mercedaris. Ella és, al costat del seu Fill a la creu, el centre de la nostra vida, l’estímul de les nostres millors esperances, la veu dolça que ens diu “Feu el que Ell us digui”. La nostra família porta el seu nom i professa un amor immens a qui és la fundadora i protectora de la nostra historia. La nostra ordre sense ella, perd el seu nom, el seu consol i la seva millor esperança. Ella és i serà sempre “La Comendadora” de la nostra fraternitat.



L’OLIVERA DE NOLASC

Nolasc i la seva obra s’identifiquen amb l’olivera. Enmig de l’aridesa del voltant, ella manté el seu verd permanent d’esperança i de fruit desitjat, que un cop triturat es transforma en oli de consagració, oli de suau fragància i alleujament permanent. Era un capvespre trist, arribava el redemptor fatigat després de consumir els seus estalvis intercanviant captius i visitant masmorres dia i nit. Un cop finalitzada la seva pregària el va vèncer el cansament, i estant dins la seva llar va tenir el següent somni: es trobava en un atri, sota una immensa olivera, aquesta el cobria maternalment, amb el verd perenne de les seves branques. Se sentia immers en un lloc agradable, sota l’empara de la vida. De cop i volta arriben uns homes sinistres que amb les seves destrals intenten destruir l’olivera, destrossar-la d’arrel i aniquilar-la. Altres apareixen al seu costat per ajudar-lo a mantenir la seva vida dins el crim ecològic. Nolasc – en la seva vida onírica – se sent amb les mans lligades, impotent, sense força per actuar. Parat davant d’aquesta visió, escolta el dur cop de les destrals sobre el tronc i les branques. Veu les ferides cruels causades per impulsos destructors. Pateix en cada destralada com si fos a la seva pròpia pell. Se sent indefens davant d’aquest mal en acció. És llavors quan els homes bons demanen que no s’elimini l’olivera, amb un gest bo. I tots, sorpresos, contemplen com es produeix el miracle: De cada branca trencada, de cada cop a les arrels, sorgeixen nous brots, es multipliquen les arrels. L’olivera era més forta que les forces del mal. La vida és més forta que la mort. L’olivera que comença a germinar no havia de témer res de la crueltat despietada i destructiva. Les ferides provocades a les branques velles provoquen plançons joves, energies renovades, més vida i més veritat de brots vigorosos. Pere Nolasc va guardar sempre aquestes imatges dins el seu cap. Es va esforçar en desxifrar-ho, visualitzant el somni perquè li quedés gravat amb la seva sensibilitat. Va anar comprovant en la seva trajectòria i la seva acció redemptora com les forces del mal no podran mai amb l’església de Crist. A partir d’aquest somni lluminós. Nolasc va vèncer tota temptació de pessimisme i desesperança. Va vèncer la temptació de la tristesa: Sí, un sant trist és un trist sant!
 



L’EIXAM A LES SEVES MANS

A Nolasc, al néixer, li van posar el nom de Pere. Tot i ser pedra, aviat va saber el que també era mel i un xiuxiueig de melodia. Explica la llegenda que, sent encara un bebè, un eixam d’abelles que emigraven – a la cerca d’un rusc – van aterrar al palmell de les seves mans, que s’obrien per acollir-les. Nolasc va ser sempre de mans obertes, no de puny tancat. Dins les seves mans les abelles creaven bresques de mel pura. El nen s’emocionava contemplant el vol constant de les abelles i de tant en tant sucava el dit a la mel i s’ho passava pels llavis, assaborint el nèctar ‘d’or potable’, aquell que anys més tard oferiria als captius esclavitzats per tal d’alleujar la seva trista condició.

Quan es va fer gran, aquells que el van veure, expliquen com seguia obrint les seves mans, portes i cors per acollir i donar consol a qui ho necessités. 

Era un presagi de la seva vocació, l’eixam entre les seves mans? Es va crear la llegenda per il·lustrar la vida redemptora que tanta amargura havia alleujat? 
 
Nosaltres contemplem avui les seves mans d’una bresca daurada i dolça. Aquelles mans de nen son les mans de tots els altres, de cada nen que – al arribar en aquest mon dur i hostil -  recrea carícies i anuncia tendresa. Les mans d’un nen son una de les meravelles de la creació. En elles viu l’esperit fet carn, reposa la intel·ligència en acció. Tancades, com un petit cor, o obertes, com una flor amb els seus cinc pètals, demanen sempre tendresa, guardant sempre noves sensacions. Mans que acaricien, que supliquen, que s’aferren a qualsevol objecte proper, per estrenar la vida, per adquirir la certesa que no s’està sol, que sempre hi ha algú o alguna cosa amiga a prop.
 
Comencem a veure la bellesa de la llegenda mercedària de l’eixam d’abelles, que fabrica un rusc daurat de dolcíssima mel a les mans del nen Pere Nolasc. Com a presagi o premonició, com a profecia de la seva admirable vocació de dolcesa compartida, d’amor ofert generosament per aconseguir la llibertat del captiu, aquella dolçor de l’ésser humà.
 
Mira les teves mans, tan buides, però carregades de possibilitats, fins a convertir-les en un xiuxiueig d’abelles creadores, que esdevingui mel per al teu germà!