Sants i Beats mercedaris

SANT PERE NOLASC

Pere Nolasc va néixer entre els anys 1180 i 1182 a Barcelona. Els seus pares haurien estat nobles, o probablement, mercaders. No es conserven moltes més dades referents a la seva infància i adolescència. Tampoc es coneix exactament l’edat en la que Pere va quedar orfe; algunes fonts asseguren que es va quedar sense pare quan tenia poc més de 15 anys. Altres parlen dels 20, altres dels 25 anys. La mort de la seva mare va ser molt propera a la del seu pare. És en aquest moment on brolla la seva vocació especial: dedicar-se a l’alliberament dels cristians caiguts com esclaus a mans dels musulmans, ja sigui per la pirateria, les ràtzies nocturnes o les escaramusses militars. Aquests esclaus cristians rebien el nom de captius i se’ls sotmetia a tota classe de serveis durs i humiliants. La condició de captiu era similar a la d’un animal o un objecte en mans del seu amo. Pere Nolasc, per la seva condició de mercader, coneixia aquesta tràgica condició i era conscient que una de les maneres de poder ser alliberats era a través del pagament del rescat.  És per això que no va dubtar em vendre totes les seves pertinències. Aquest gest seu, tot i la seva reserva i humilitat en portar-la a terme, no va passar inadvertit i alguns joves decideixen imitar-lo. Junts realitzen diverses redempcions, alliberant a presoners cristians a canvi de diners. Es coneix que al 1203 va estar a València i va retornar a les seves llars prop de 300 captius. Els fons aportats per tots s’esgoten i pensen en la idea de demanar almoina per aquesta finalitat específica, convençuts que només quan s’ha donat tot és quan es pot començar a demanar. A Barcelona se’ls concedeix la cura de l’hospital de Santa Eulàlia, on Pere Nolasc és nombrat procurador de les Almoines per als captius. Viatgen per diversos pobles i ciutats per recollir les almoines i els donatius per a aquesta finalitat. La nit de l’1 al 2 d’agost de 1218, rondant els quaranta anys, Pere Nolasc té una forta experiència espiritual. La Mare de Déu se li apareix per orientar-lo i avalar la seva feina d’alliberament. 
 
Per això li caldrà organitzar-se, estructurar millor la seva empresa redemptora, i concebre la idea de fundar una ordre religiosa: l’Ordre de la Mercè, que en els seus orígens va tenir un caràcter semi militar i va ser coneguda com l’Ordre de Santa Eulàlia. La fundació de l’Ordre es realitza el dia 10 d’agost de 1218 a la catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Cruz y a Santa Eulalia, en una cerimònia oberta, amb testimonis i amb el bisbe Berenguer de Palou i el rei Jaume I, encara adolescent, presidint la cerimònia. Pere Nolasc es posa al capdavant de la nova família religiosa, que més tard va prendre el nom de "Santa Maria de la Mercè per la redempció dels captius" i s’imposa un ordenament jurídic semblant a les ordres de cavalleria i militars, tot i que diferenciant-se clarament d’elles en esperit, en la finalitat i en els mitjans. La finalitat específica de l’Ordre es fixa en la "visita i redempció" dels captius cristians, segellada pel Quart Vot de redempció pel qual el mercedari es compromet a donar la vida, si és necessari, per la llibertat del captiu en perill de perdre la seva fe. El Rei Jaume I va assignar als frares de la Mercè, com a primera residència, el vell hospital de Santa Eulàlia, veí del palau reial. Més tard, al 1235, s’instal·len a la seva nova seu prop del mar. Pere Nolasc té una gran alegria en veure aprovada la seva ordre per part del Papa Gregori IX mitjançant la butlla “Devotionis Vestrae”, el 17 de gener de 1235. La data més comunament acceptada de la seva mort es el 6 de maig de 1245. En aquell any l’Ordre comptava amb uns cent germans religiosos. L’herència redemptora de Pere Nolasc va quedar fixada en les constitucions de l’Ordre de 1272, que constitueixen una espècie de carta magna de l’alliberació mercedària. Pere Nolasc va ser proclamat beat al 1628. Finalment, l’11 de juny de 1664, gràcies al Papa Alexandre VII, va passar a ser considerat sant a tots els efectes.
 




SANT PERE ARMENGOL

Pere Armengol, fill de la família dels comptes d’Urgell, va néixer l’any 1238 a Guàrdia dels Prat, Tarragona. Va tenir una infància tranquil·la tot i quedar orfe de mare quan encara era petit. De molt jove va caure dins les xarxes de mala vida i aquesta situació el va portar a abandonar la seva família i dedicar-se al mon bandoler. Al capdavant d’un grup de malfactors va sembrar el terror a ciutats i pobles fins que en una de les emboscades va ser apressat pel seu propi pare, cap d’una de les unitats reials de l’exèrcit d’Aragó. Aquest fet el va commoure profundament i va decidir canviar de vida. Va ser sotmès a un judici i indultat pel Rei Jaume I d’Aragó i, després de sol·licitar-ho en vàries ocasions, va aconseguir ser admès a l’Ordre de la Mercè. Un cop ordenat frare, va ser nomenat redemptor i li va correspondre viatjar en vàries ocasions a Àfrica i Andalusia per alliberar presoners cristians captius dels musulmans.
L’any 1266 va aconseguir alliberar a uns presoners a la ciutat de Bugia, amb la condició de quedar-se ell d’ostatge mentre es reunia els diners per al rescat. Degut a que la totalitat del que es demanava no va arribar dins el termini establert, els musulmans el van penjar d’un arbre, però vas ser salvat per un miracle de la Santíssima Verge que el va mantenir amb vida durant dies fins que va arribar un altre frare amb els diners del rescat.
Quan el seu company va demanar el cadàver de Pere Armengol es va quedar totalment sorprès de trobar-lo encara amb vida. Com a testimoni del seu martiri, va conservar sempre el coll tort i el rostre macilent fins al final de la seva vida. De retorn cap a Espanya, Fra Pere Armengol va viure alguns anys a la Casa Mare a Barcelona, retirant-se més tard al convent de Santa María dels Prats on, al 1304, va finalitzar els seus dies santament. Els papes Urbà VIII el 3 de març de 1626 i Inocenci XI el 8 d’abril de 1687, van confirmar el seu culte immemorial. 
 


SANTA MARIA DE CERVELLÓ

Va néixer a Barcelona l’any 1230. De família noble, els seus pares la van educar en la vida cristiana i en l’exercici de la caritat. La seva mare la guiava en les visites als hospitals i la gent més necessitada, als que tractava d’ajudar de la millor manera possible. D’una bellesa especial tan física com espiritualment, va ser pretesa per a molts joves nobles i animada a contraure matrimoni per part dels seus parents, però ella, guiada pel sacerdot mercedari Bernat de Corbera (Beat de l’Ordre) va decidir consagrar-se al Senyor vestint l’hàbit mercedari l’any 1260. Tot i que va continuar veient a la seva família, segons el que establia l’Ordre, duia una vida retirada, dedicant el seu temps a la oració i a les obres de caritat. El seu exemple va ser seguit per altres dones que van voler imitar el seu estil de vida. Al morir el seu pare, Maria va convèncer la seva mare per traslladar-se de la sumptuosa casa on vivien a una altre de més humil i pobre, veïna del convent de la Mercè, on van viure gairebé cinc anys. L’any 1265 va morir la seva mare i ella, després d’entregar tots els seus bens per a la redempció dels captius, es va dedicar a una vida encara més fervorosa. Juntament amb les dones que havien seguit el seu exemple de vida,  es va presentar a Fra Bernat Corbera i aquest, autoritzat pels superiors de l’Ordre, va instituir i iniciar per a elles, el 25 de març de 1265, una vida en comú després de pronunciar a l’església de la Mercè els vots de pobresa, obediència, castedat i una promesa especial de treballar per la redempció dels captius. Va intensificar la seva vida amb més penitència, oració i caritat, resant principalment per als navegants i, de manera especial, pels religiosos redemptors de l’Ordre exposats a tempestes i a la pirateria en les seves llargues travessies a l’Àfrica per tal de redimir captius.
La tradició parla de nombrosos miracles efectuats durant aquest temps, salvant a molts navegants d’una mort segura, raó per la qual el poble li va donar el nom de María dels Socors. La seva caritat es va bolcar en la visita als malalts, ajudant a metges en les seves cures i cap els captius alliberats, molts d’ells prostrats física i moralment. A ells no només els hi retornava la salut del cos sinó que feia ressorgir dins les seves ànimes la fe oblidada. Va morir a Barcelona el 19 de setembre de 1290 i va ser sepultada a l’església dels mercedaris, on encara es conserva el seu cos incorrupte. El seu culte va ser confirmat pel Papa Inocenci XII el 15 de febrer de 1692.
 


SANT SERAPI

Serapi Scott, d’origen anglosaxó, va néixer cap a l’any 1179 a les Illes Britàniques. Com a soldat del Rei Ricard Cor de Lleó va anar dos cops a Terra Santa, durant la tercera i la cinquena Creuada. L’any 1212 viatja a Espanya amb l’arxiduc Leopold d’Àustria, per tal d’ajudar al Rei Alfons en la guerra santa contra els moros, participant a la batalla de les Navàs de Tolosa. Aproximadament l’any 1220 va ser destinat a acompanyar a Beatriu de Suècia a Espanya, que hi anava per contraure matrimoni amb Ferran de Castella. Allà es va establir i conèixer l’Ordre de la Mercè, a la que va ingressar l’any 1222. Va ser nombrat redemptor al 1225 i va realitzar vàries redempcions en alguns territoris envaïts pels musulmans. En una d’elles, l’any 1240, va quedar-se com a ostatge, disposat a complir el quart vot de l’Ordre: “Quedar-se d’ostatge; donar la vida si fos necessari”. Els diners del rescat no van arribar a temps i el Rei d’Algèria, els seu captor, va ordenar que el crucifiquessin i l’arranquessin les vísceres estant encara amb vida amb la finalitat que renunciés a la fe cristiana. Va ser un religiós d’extraordinària salut i virtuós exemplar en la pràctica de l’abstinència, fervorós en l’oració i dotat d’ardent caritat en la redempció dels captius. El culte que se li ha tributat com a màrtir va ser confirmat el 14 de juliol de 1728 i el 21 d’agost de 1743 se’l va inscriure en el Martirologi Universal de l’Església Catòlica. L’Ordre Mercedària el considera Patró dels Malalts. En Sant Serapi es valora la vida consagrada mercedària sense ordre sacerdotal.


SANT RAMON NONAT

Va néixer a Portell, prop de Cervera (Lleida) Nació en Portell, l’any 1200. Els seus pares descendien de l’antiga i noble casa dels bescomptes de Cardona. Segons la tradició va ser extret del ventre de la seva mare morta durant el part. Degut a això, el poble li va posar el sobrenom de “Nonat” (no nascut), que amb el temps es va convertir en el seu cognom i que mai va canviar. No es conserven gaires dades sobre la seva infantesa i adolescència. L’any 1221 va ingressar a l’Ordre de la Mercè, fundada tres anys abans, al 1218, i va establir una relació de profunda amistat amb Pere Nolasc.
Ja com a sacerdot, va esdevenir un gran predicador, recorrent les ciutats i pobles de Catalunya, parlant a la gent en un llenguatge senzill però profund. La seva paraula i, sobretot, el seu testimoni de vida, atreien a les persones i tots aquells que duien una mala vida es rendien a la seva eloqüència, prenent de nou el camí del bé. Va ser nomenat redemptor tot recorrent València i Argel. En aquest últim lloc, al 1226, va aconseguir alliberar 140 captius. Mentre es reunien els diners per al rescat, es va quedar com a ostatge dels musulmans, sostenint la fe dels molts que encara quedaven allà i que estaven en greu perill de perdre-la. Complerta la seva missió va tornar a Barcelona. Al 1229, a l’Àfrica, va alliberar a 150 captius i més tard a Bugía, l’any 1232, va alliberar a 228. En aquests indrets es discutia públicament amb jueus i musulmans. L’any 1239 va realitzar la seva última redempció Uns diuen que va ser a Tunis i d’altres  a Argel. Allà es va quedar també com a ostatge i aprofitava la poca llibertat que tenia per predicar en els llocs més concorreguts. La seva figura, tot i en aquests llocs tan hostils, aconseguia exercir una atracció important. Els seus botxins, per evitar que convertís als cristianisme als seus carcellers, li van practicar dos orificis als llavis amb ferro candent i li van posar un cadenat a la boca, només obrint-li per donar-li aigua i pa, el seu únic aliment. En aquestes condicions va suportar vuit mesos de presó i vàries tortures, fins que Pere Nolasc va aconseguir entregar la totalitat del rescat i el va poder alliberar. El Papa Gregori IX li va demostrar tota la seva admiració nomenant-lo cardenal l’any 1239, amb el títol de Sant Eustaqui, i el va cridar al seu costat com a conseller. De camí cap a Roma va morir a Cardona, l’últim diumenge d’agost de 1240, precedint el seu amic i conseller Pere Nolasc. L’any 1625 es va aprovar el culte immemorial que li tributaven a la capella de Sant Nicolas de Portell, lloc del seu extraordinari naixement, i l’any 1677 la seva festa es va estendre per tota l’església. Se li atribueixen nombrosos miracles i se’l considera protector de les embarassades, patró de la vida i de les matrones.
 




SANT PERE PASCUAL

Va néixer cap a l’any 1227 a València, en aquell moment a mans dels musulmans, i va morir a Granada l’any 1300. No hi ha gaires dades de la seva infantesa i adolescència. Només coneixem que, iniciada la seva carrera eclesiàstica, va anar a perfeccionar els seus estudis a París, doctorant-se a Sorbona. De retorn cap a Espanya es va fer religiós Mercedari i es va dedicar a la redempció dels captius. En aquella època va fer gran amistat amb el príncep Sancho, el rei de Jaume I d’Aragó. El Papa Bonifaci VII el va escollir Bisbe de Jaén al 13 de febrer de 1296. El 20 de febrer d’aquell mateix any, va ser consagrat pel Cardenal Acquasparta a la capella de San Bartolomé de la illa tiberina a Roma. Quan realitzava la visita pastoral a la seva diòcesis va ser empresonat pels musulmans, i va estar captiu durant tres anys. A les masmorres de Granada va escriure vàries obres de defensa de la fe catòlica contra musulmans i jueus, i per mantenir viva l’esperança dels cristians captius com ell. Entre les seves obres es troba “Glosa a los Diez Mandamientos”, "Glosa al Padre Nuestro", "Biblia Pequeña" y "Vida de Cristo". N’hi ha prou analitzant els seus escrits per evidenciar, sens dubte, la seva condició de mercedari. És destacable sobretot, la seva defensa a ala Immaculada Concepció de Maria, quelcom molt natural a l’Ordre Mercedària.  
Després de molts patiments, el 6 de gener de 1300 va ser decapitat pels musulmans, encara vestit amb els ornaments amb els que havia celebrat la Santa Missa. Va ser sepultat a la catedral de Baeza, el seu sepulcre va guanyat celebritat per la Gràcia que el Senyor concedia per la seva intercessió. El seu culte immemorial va ser confirmat per l’Església al 1670 i es va efectuar la seva canonització l’any 1675.
 


BEATA MARIANA DE JESÚS

Mariana de Jesús va néixer a Madrid el 17 de gener de 1565; els seus pares, Luis Navarro i Juana Romero la van batejar quatre dies després del seu naixement. Quan Mariana tenia nou anys va perdre a la seva mare quedant a càrrec dels seus cinc germans més petits junt amb el seu pare, qui poc temps després contraure un nou matrimoni que va portar molts patiments a la Mariana. Als 23 anys el seu pare i la seva madrastra li van voler imposar matrimoni per tal de desfer-se d’ella, ella va refusar la proposta i es va consagrar a Déu, ella ja havia escollit Espòs. No va ser fàcil convèncer al seu pare que acceptessin aquesta elecció lliure, va haver de lluitar contra ells, arribant a rapar-se el cabell amb les seves pròpies mans per desanimar-los. Un cop presa la decisió de seguir a Jesucrist, Mariana es va entregar a la oració i a la vida retirada, lluny de les preocupacions familiars i del món. No li vas ser mai fàcil. Pel camí va necessitar ajuda dels seus confessors i del seu director espiritual. Va patir grans afliccions espirituals al no ser compresa pel seu primer director espiritual, el pare Mercedari Fr. Antonio del Espíritu Santo. El mateix confessor li va recomanar buscar-ne un altre, això va succeir al Santuari de la Virgen de los Remedios a Madrid; el mercedari Fr. Juan Bautista González va ser el seu confessor fins a la mort de Mariana. Ella mateixa va deixar memòria de l’ajuda i saviesa d’aquest sant religiós, fundador dels mercedaris descalços i conegut com Fr. Juan Bautista del Santíssim Sagrament. Aquest confessor i director espiritual va saber comprendre i guiar l’esperit de Mariana pel camí de la santedat imitant al Mestre Diví. Mariana de Jesús va suportar un gran calvari físic i espiritual i, un cop alliberada de la tutela paterna, va ubicar la seva residència al costat del convent dels Mercedaris ja que per les seves limitacions de salut física no podia professar com a religiosa. Mariana és un excel·lent model de santedat laïcal de l’Ordre de la Mercè. Va saber trobar en les seves afliccions físiques un camí cap a la santedat. Des de la seva petita casa va atendre les necessitats a pobres i malalts, cosa que no li va impedir dedicar-se al cultiu de la pietat cap a la Santíssima Verge i al Santíssim Sagrament amb la que mantenia una unió constant i fecunda. Va comprendre que a Crist Sagramentat li agrada més estar en els cors dels fidels i no tant en els bonics sagraris, perquè aquests no estimen com ho pot fer un cor humà. Va cultivar la unió amorosa de dia i de nit amb el Senyor a la Eucaristia. Mariana va ser admesa com terciària Mercedària al 1616, després d’haver suportat les dificultats de la seva salut física i els patiments del seu esperit. D’aquesta manera, Mariana assumia el seu camí de l’espiritualitat redemptora Mercedària tan acord amb els patiments que duia en el seu cos des de petita. El miracle de la Beata Mariana és sorprenent. El seu cos estava debilitat  a causa dels mals que patia. Va morir el 17 d’abril de 1624. El seu cos va estar dos dies exposat per tal que els fidels poguessin demostrar el seu homenatge. El cos de Mariana semblava incorrupte i flexible. El 18 de gener de 1783, el Papa Pius VI la va declarar Beata i la festa de la seva beatificació es va celebrar al Vaticà el 25 de maig de 1783. Al complir 300 anys de la seva mort, al 1924, es va examinar novament el seu cos, trobant-lo incorrupte. Al 1965, en la celebració dels 400 anys del seu naixement, es va tornar a constatar el mateix.
 


BEATA MARGARITA LÓPEZ DE MATURANA

Va néixer a Bilbao (Espanya) el 25 de juliol de 1884. Va ser batejada amb el nom de Pilar. Va tenir tota la vida una relació afectiva i espiritual molt intensa amb la seva germana bessona Leonor. Sent adolescent, la seva mare, intentant allunyar-la d’una amistat prematura amb un jove marí, va decidir portar-la a l’escola internat de les religioses Mercedàries a Bérriz. Allà va sentir la crida de Déu a una consagració total com a religiosa missionera. Als 19 anys, el 10 d’agost de 1903 va ingressar al noviciat de les Carmelites de la Caritat de Vitòria (va morir com a missionera a Argentina i la seva causa de beatificació està incoada). Des del primer moment es va entregar a Déu amb una fidelitat total en la seva vida de monja de clausura. Al 1924 les religioses de clausura van sospesar el seu futur com a missioneres i unànimement van portar-ho a oració. Una majoria va estar d’acord a introduir-hi aquest caire. A més, uns anys abans, en el transcurs d’una visita del pare general, la Pilar li havia confiat aquest sentir que les preocupava i comptaven amb la seva aprovació. Es van fer les gestions pertinents i al setembre de 1926, un cop obtinguda la dispensa de la clausura, un primer grup de religioses, entre elles la Pilar, va començar la seva acció a la Xina; i més tard van portar l’evangeli al Japó. Plenes de fe van superar els conflictes de la guerra i van sortejar els riscos de la persecució i la presó. Quan veien un desànim que anava ensorrant allò que havia costat tant de posar en peu, tornaven a donar-hi un impuls amb l’energia del primer moment. Va arribar un punt en el que es plantejaven la profunda transformació que requeria la vida que havien adoptat. Això suposava emetre el seu judici respecte el pas de la clausura a una altra nova forma: Un Institut Missioner. El 23 de maig de 1930, en votació secreta, totes les monges van donar el veredicte afirmatiu, i es va complir, d’aquesta manera, el somni de la beata. Va morir el 23 de juliol de 1934, dos dies abans de complir els 50 anys. El 16 de març de 1987, el Sant Pare Joan Pau II va firmar la declaració de les seves virtuts heroiques i la seva proclamació venerable. Va ser beatificada a la Catedral de Bilbao a l’octubre de 2006.
 



BEATS P. MARIANO ALCALÁ I 18 COMPANYS MÀRTIRS

El P. Mariano Alcalá, onze sacerdots i set germans cooperadors, tots ells religiosos mercedaris van patir martiri per la seva condició de sacerdots i religiosos durant la persecució religiosa de 1936-39 a Espanya, durant els mesos de juliol, agost, setembre i novembre de 1936. Els llocs de martiri van ser les poblacions d’Andorra, Muniesa, Híjar, Estercuel a la província de Terol, Binéfar (Osca), Lleida, Barcelona, Matamargó (Lleida) i Lorca (Múrcia). Coneixien l’ambient hostil que s’anava generant aquells últims anys, com ho demostren expressions que figuren a les cartes que dirigien als seus familiars, per exemple el P. José Reñé: “Si se nos pasa esta oportunidad, no tendremos otra…”, o el beat Jaime Codina: “Qué gran regalo ser mártir y morir por Cristo”, o el beat José Trallero: “Todo mi deseo sería morir mártir; ¡qué gloria!, ¡qué suerte! Aquest era el clima martirial que es respirava a les comunitats religioses del moment i que explica que enmig de les dificultats no hi hagués desercions en la fe. Estaven preparats per arribar fins a l’extrem de donar la vida per Crist. Van morir resant i perdonant a aquells que els mataven. El Papa Benet XVI el 19 de desembre de 2011 va autoritzar la promulgació del decret “super martyrio”. La beatificació va ser el dia 13 d’octubre de 2013 a Tarragona (Espanya). Els noms dels dinou màrtirs son els següents: P. Mariano Alcalá Pérez; P. Tomás Carbonell Miquel; P. Francisco Gargallo Gascón; P. Manuel Sancho Aguilar; P. Mariano Pina Turón; Fr. Pedro Armengol Esteban Hernández; Fr. Antonio Lahoz Gan; Fr. José Trallero Lou; Fr. Jaume Codina Caselles; P. Josep Reñé Prenafeta; Fr. Antonio González Penín; P. Tomás Campo Marín; P. Francesc Llagostera Bonet; Fr. Serapio Sanz Iranzo; P. Enrique Morante Chic; P. Jesús Eduardo Massanet Flaquer; P. Amancio Marín Mínguez; P. Lorenzo Moreno Nicolás y Fr. Francesc Mitjà Mitjà